Divendres 17 – dijous 23 de novembre de 1939

El govern txec, depenent de Hitler, decreta el 18 de novembre la llei marcial a Praga, la repressió s’incrementa i la guerra continua.

Dissabte, 18 de novembre

Al matí a Roissy-en-Brie, Xavier Benguerel rep una carta del seu pare on li explica que marxaran de Figueres a Maçanet de Cabrenys en cotxe de línia i de Maçanet a Costoja . Li diu que li enviarà un telegrama, avisant-lo i que tan bon punt el rebi marxi a Costoja i els esperi allà. La carta ha trigat més d’una setmana en arribar

A la tarda, a Roissy-en-Brie Xavier Benguerel rep un telegrama del seu pare.  Benguerel, que  no té cap laissez passer per anar fins a Costoja, ni quasi temps material d’arribar-hi ni diners per fer-ho, s’angoixa i s’apressa a trobar la manera d’arribar-hi mentre el seu pare i els dos fills petits, Xavier, de vuit anys i mig, i Leopold, de cinc, inicien la travessia de la muntanya.

A les tres de la tarda, Xavier Benguerell arriba a París, va a les oficines de la Generalitat.  S’entrevista amb Antoni Maria Sbert i li proposa d’oferir-li les versions de poetes francesos que ha estat traduint,  Sbert li dona 3.000 francs. Després marxa corrents cap a la gare per anar a Melun on ha d’obtenir el permís per anar a Costoja, però abans d’arribar a la gare un gendarme el deté i li demana els papers,  ell, desesperat li i explica que va a buscar els seus fills,  finalment, el gendarme el deixa anar.

Mitja hora més tard arriba a Melun, corre a la prefectura, li diuen que necessita una autorització personal del prefecte, i que torni demà passat, insisteix, ho explica a una dona que està asseguda en una cadira, finalment gràcies a l’ajuda d’aquesta dona, aconsegueix un laissez passer de 48 hores que l’autoritza a viatjar fins a Coustouges (nom francès de Costoja)

Agafa el tren a Melun a tres quarts de sis, arriba a París a tres quarts de set, agafa un tren, marxa a Roissy , explica la situació a la seva dona i torna a París.

A tres quarts de vuit, al Quai d’Orsay, agafa el tren en marxa, sempre corrent.

Diumenge, 19 de novembre

Xavier Benguerel viatja tota la nit en el tren:de París a Perpinyà:

“Vaig viatjar tota la nit obsessionat per la idea que, mentre jo anava còmodament instal•lat en un tren, el pare i els meus fills lluitaven penosament per remuntar l’abrupte camí de Costoja i burlar la vigilància de guàrdies i gendarmes amb l’ajut del guia.” (Xavier Benguerel, Memòries, p. 380).

A les vuit del matí Xavier Benguerel arriba a l’estació de Perpinyà. Demana pels cotxes de línia cap a Costoja, li diuen que a les onze surt el de Ceret i allà pot empalmar amb el de Costoja. No es veu amb cor d’esperar tant i agafa un taxi.

Mitja hora més tard entren al Voló, passen pel davant del Cafè des Sports, on s’havia refugiat els primers dies de l’arribada a França, per la plaça de l’Estació, pel pont sobre el Tec,  des del Voló a Ceret, de Cerlet a Arles de Tec, fins arribar a Costoja.costoja-de-lluny-petit
El primer que fa a Costoja es preguntar  a l’hostaler on és el mas on el seu pare diu que e s trobaran, li ho indiquen i hi surt corrents. Allà li comuniquen  que encara no han arribat, que descansi i que ja l’avisaran. Quan veu l’espadat per on han de pujar, pensa que els seus fills no ho podran fer.

Cap a les onze torna a l’hostal, agafa una habitació amb una finestra des d’on pot veure el camí. Apareixen els gendarmes, li diuen que les hores de permís expiren a Melun i, per tant, l’endemà ja hi hauria de ser i que millor que no arribin el pare i els fills indocumentats. L’hostaler l’invita a anissette i cafè.

A la tarda es passeja, compra el diari, puja i baixa, compta el temps, arriba el crepuscle

“Durant la tarda vaig pujar i baixar les escales Déu sap quantes vegades. Al peu de la finestra, embolicat amb una flassada, comptava el temps. Fins i tot si mires fixament el rellotge, el temps també passa, el sol fa el seu curs, les ombres es desplacen, arriba el crepuscle, s’encenen les estrelles, es fa de nit. Jo havia anat sentint el sotragueig dels carros que tornaven del camp i, a la seva hora, caure les campanades de la torre d’aquella església que el pare contemplava feia poc al meu diccionari. En tocar les set m’havia dit: “Ja ha passat un dia!” A Roissy, la meva dona devia impacientar-se tant o més que jo.”  (Xavier Benguerel, Memòries, p. 384-385).

A la nit torna un cop més al mas, no han arribat, se’n va a l’hostal, puja a la seva habitació però no dorm, passa la nit assegut a la vora del foc.

Dilluns, 20 de novembre

A Costoja, a trenc d’alba, Xavier Benguerel s’acosta de nou al mas, sent sorolls però no són ells, segurament alguns animals.

Al migdia, com que no han arribat ha d’anar a Ceret a demanar una pròrroga per al laissez passer; primer li diuen que no, després veu que el prefecte llegeix un llibre de Jules Romains , li ensenya el carnet del PEN Club Català que està signat pel president del PEN Internacional Jules Romains del qual parla com si fos amic seu,  finalment li prorroguen el laissez passer 48 hores.

carnet-pen-xavier-benguerel

Xavier Benguerel torna a Costoja en el cotxe de línia. L’hostaler li diu que encara no en tenen notícies. Els gendarmes li tornen a demanar els papers, ensenya la pròrroga. Envia un telegrama a la seva dona.

Al cap de dues hores, veu com s’acosta corrent una noieta del mas:

“És curiós, al cap d’un parell d’hores, en veure aparèixer la noieta del mas que corria en direcció a l’hostal, tot i tenir l’íntim convenciment que venia a avisar-me que havien arribat, no se m’escapà ni un crit, ni tan sols una paraula, però en escoltar que amb veu desalenada m’anunciava, “Ja són aquí!” i que somreia, em vaig precipitar escales avall i, a tot córrer, trasbalsat per una alegria tan enorme que m’arrencava a un mateix temps rialles i sanglots, no vaig deturar-me fins al portal del mas. Gràcies, Déu meu! Eren allà, asseguts al voltant de la taula: immòbils, bruts, demacrats, i com petrificats, davant un got, ja buit, amb escorrims recents de llet, sense dir res, amb mirada fixa i clavada a la taula. El pare no m’havia sentit; els nois, sí. Van tombar el cap tots dos, i em van somriure, però sense moure’s com si estiguessin lligats a la cadira. Feia deu mesos que no els veia.” (Xavier Benguerel, Memòries, p. 390).

Al pare li agafà un cobriment, veu que al fill petit només li quedava una mica de sola de la sabata, estan esgotats, han hagut de dormir una nit al ras. Porta a l’hostal el pare i els nens que  fica al llit i que s’adormen a l’instant.  Mentre el pare menja ell envia un telegrama a la seva dona i compra xocolata, formatge i cafè que dóna al seu pare perquè el porti a la mare.

Dinen tots amb l’hostaler. Els gendarmes aconsellen que el pare se’n torni immediatament  i que ell i els nens marxin a Perpinyà. Així ho fan i el pare torna a Maçanet de Cabrenys per la muntanya acompanyat del guia.

A la tarda a Perpinyà, Xavier Benguerel compra mitjons i sabates per als nens, després agafen el tren cap a París

Dimarts, 21 de novembre
Xavier Benguerel i els seus fills arriben a País a les vuit del matí, van a veure la torre Eiffel i esmorzen;  Leopold s’encanta amb els croissants, Benguerel telefona la seva dona, ella s’emociona. Agafen el tren i arriben a l’estació de Roissy on  la dona i un grup d’amics els esperen:

“A la petita estació de Roissy-en-Brie, tots els meus amics d’aleshores eren a l’andana. Alguns fins i tot brandaven banderetes de paper i corejaven la nostra arribada, fent costat a la Rosa que, de tan emocionada, no ens podia veure. Aleshores em vaig commoure” (Xavier Benguerel, Memòries, p. 394).

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s