Divendres 13 – dijous 19 d’octubre de 1939

Segueix la guerra i les notícies, a vegades confuses, sobre la situació. Els alemanys han atacat, per terra, el front francès, i, per aire, la costa d’Escòcia.

Les circumstàncies s’agreugen per als exiliats: alguns han de marxar del lloc on han trobat un refugi i hagin de buscar un altre lloc on viure i  una altra manera de subsistir.

Els escriptors hostatjats al Château de Roissy-en-Brie han de marxar del castell i Magí Murià ofereix el lloc on viu, Villa Rosset , a  vuit persones.

Divendres, 13 d’octubre de 1939

A l’Isle-Adam Ferran Soldevila rep una carta de Francesc Trabal que ha sabut que se’n va a Xile i li pregunta detalls del viatge. També recuyll els comentaris contradictoris i, a vegades, alarmants, sobre com acullen els refugiats a Mèxic:

“Lletra d’en Trabal (fa pocs dies d’en Jordana). Ha sabut que me’n vaig a Xile. Ells havien d’anar-hi, ajudats pel Centre Català de Santiago. Però ara esperen instruccions. Em demana discretament, gairebé tímidament, algun detall del meu viatge. Em pregunta si no ens podríem ajudar, si no els podría ajudar. Acaba: «Tots els refugiats de Roissy continuem plens d’angoixes econòmiques i no sabent en cap moment fins quin dia podrem ésser aquí. Vosaltres teniu més estabilitat aquí?»

[…]

Sembla que a Mèxic els refugiats són objecte de molta hostilitat  […] Així ho explica almenys, en una llarga carta, un xicot català. […]

En canvi, dies enrera, en Roure […] va escriure a en Riba, dient-li que era professor a la Universitat de Mèxic, i que la vida hi era tan fàcil. […]

Però el noi Aiguader […] ha vingut amb la notícia […] que el nostre vaixell no sortirà fins el 30 d’octubre o primer de novembre.”

(Ferran Soldevila, Els dietaris retrobats, pp. 134 – 135)

Dissabte, 14 d’octubre de 1939

Pous i Pagès se sent isolat a Olliergues i, tot i el perill, prefereix tornar a París:

“He decidit tornar a París. Estic massa aIllat. […] Aquí a Olliergues em trobo massa foraster, massa deslligat de preocupacions immediates, massa confitat en el meu pensament, en perill de perdre contacte amb la realitat. Necessito contrastar el que penso amb parers aliens. Si a París hi ha perill, també n’hi havia a Barcelona. La possibilitat de bombardeigs més copiosos, queda compensada per la major extensió de la ciutat. I la imaginació sempre exagera. El perill imaginat sempre és més gros que el perill real. D’altra banda convé estar en contacte amb els polítics catalans. Em malfio del concepte raquíti que tenen molts d’ells de la política.” (Josep Pous i Pagès, Memòries d’exili. p. 160)

Diumenge, 15 d’octubre de 1939

a-villa-rosset-2

Davant de Villa Rosset: M.Murià, A. Obiols, M. Rodoreda, J. Murià, A. Casals, A. Bartra,A. Murià i A. Romaní

Avui s’instal·len a Villa Rosset: Anna Murià, Jordi Murià, Agustí Bartra, Mercè Rodoreda, Armand Obiols, Enric Cluselles, Amàlia Casals i Mercè Casals.  Conviuen amb els pares d’Anna Murià: Magí Murià i Anna Romaní.

“Tot canvià. Les circumstàncies eren massa greus per poder-se permetre intrigues personals. Calia posar-se d’acord, tots, catalans i castellans, per a les mesures que col•lectivament calia prendre. Es feren gestions i s’obtingué del SERE una petita pensió individual suficient per subsistir, perquè el refugi del château s’acabava. Ens repartírem per les cases del poble, alguns llogaren casetes de fusta del lotissement pròpies per a vacances d’estiu. Nosaltres tinguérem més sort: uns francesos que marxaren a l’oest de França per por de la guerra ens deixaren la seva casa, situada als afores del poble, sòlida, gran, ben moblada, amb bona calefacció. Villa Rosset.” (Anna Murià, “Mercè Rodoreda viva” pròleg a Mercè Rodoreda, Cartes a l’Anna Murià, p. 35)

Anna Murià té una habitació pròpia, Mercè Rodoreda i Armand Obiols en comparteixen una:

“Ell [Agustí Bartra] compartia una habitació am el meu germà, a la part de davant de la casa, a dalt; jo ocupava, sola, la del costat”  (Anna Murià, Crònica de la vida d’Agustí Bartra, p. 94)

Dilluns, 16 d’octubre de 1939

El bon temps provoca en Pous i Pagès una contemplació reflexiva i melancòlica de la natura:

“Dia magnífic de tardor, clar, assolellat. […] els boscos van revestint-se de la seva sumptuosa vestidura tardoral.

Els pollancres vora del riu són ja com una flama d’or; els freixes rossegen i les falgueres cobreixen els vessants amb opulents tapissos entre roig i porpra; els faigs són un mosaic de grocs i vermells i verds de bronze. […] I tot seguir la pregunta que sembla brollar de tota aquesta pau, de tota aquesta calme, de tota aquesta serena majestat:

Perquè els homes han de fer-se tan desgraciats, perquè disputar-se, perquè batre’s, perquè sembrar la mort i la destrucció, quan el món és tan bell, quan la vida podia ésser tan dolça? ” (Josep Pous i Pagès. Memòries d’exili, p. 166)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s