Divendres 29 de setembre – dijous 5 d’octubre de 1939

Les tropes alemanyes desfilen a Varsòvia

S’intensifiquen els combats navals i aeris.  El dia 29, les tropes soviètiques ocupen la frontera entre Hongria i Polònia. El 2 d’octubre, l’exèrcit  alemany entra a la capital polonesa on, tres dies després,   Hitler passa revista a les tropes nazis.

S’acaba el mes de setembre i comença l’octubre amb canvis en les vides d’alguns dels refugiats.

***

Segurament un d’aquests dies Sebastià Gasch que ja passava molts dies a París, s’hi instal•la definitivament.

***

A Roissy-en-Brie Anna Murià  està ara totalment segura dels seus sentiments cap a Agustí Bartra:

“Esclatà la guerra, passà el setembre, començà l’octubre i les nostres relacions no eren res més. Excepte que jo estava ja segura del que volia. Tot i que la por del seu menyspreu em retenia de manifestar-ho, ell, és clar, percebia quelcom i ho endevinaven alguns altres. Els altres tendien a ajudar-me i ell es resistia, temorós de l’entrebanc que un afer de faldilles podia representar per a les seves ambicions. El meu interès influí perquè ell es trobés inclòs en el nostre grup quan preparàvem les gestions per anar a Amèrica i quan els meus pares ens facilitaren la instal•lació a Villa Rosset.” (Anna Murià, Crònica de la vida d’Agustí Bartra, pp.92-93).

Dissabte, 30 de setembre

Agustí Bartra envia una carta a Carles Pi i Sunyer on li comunica que li han dit que per ara és impossible anar a cap altre lloc d’Europa i que a Xile tampoc no hi pot marxar perquè ha arribat tard per ser inclòs en el grup d’escriptors catalans que s’hi exilien (Jordana, Benguerel, Trabal, Oliver i Guansé). També li escriu  que ha acabat L’arbre de foc  i li comenta el que fa normalment:

“La vida al castell podria ésser monòtona si no existís el poder llegir, escriure i recordar, que és el que faig. No he pogut anar encara ni una sola vegada a París; ens està prohibit sortir de Roissy.” (reproduït a  La Cultura catalana en el primer exili, 1939-1940, p.116).

Dilluns, 2 d’octubre

A Montpeller, Artur Bladé i Desumvila torna a escriure  i comentar aspectes de la vida quotidiana (han anat a viure al numero 6 de la Rue des Cigales), el temps i, finalment, fa un apunt sobre la guerra:

“Aquestes primeres setmanes de la tardor han estat delicioses. Va ploure fa quatre o cinc dies. L’aire és net i dóna goig de respirar. […]

Els comunicats de guerra recorden aquell Res de nou a l’oest, el famós llibre de Remarque. Perquè de guerra, en efecte, sembla que no n’hi hagi.” (Artur Bladé i Desumvila, Cicle de l’exili I, p. 234)

***

Ferran Soldevila marxa uns dies a París per intentar solucionar l’anada a Xile.

Dimarts, 3 d’octubre

A París Ferran Soldevila continua les visites al SERE, a organismes i persones que el poden ajudar a aconseguir els papers i els mitjans econòmics per emigrar a Xile.

***

A Olliergues Pous i Pagès rep la notícia de l’arribada del seu fill al port de  l’Havre:

“Aquest matí he rebut un telegrama anunciant l’arribada del meu noi a l’Havre. Però, tot seguit, la pregunta angoixadora: Què serà d’ell enmig d’aquest cataclisme? En un temps revolt com el present, només podem mudar d’angúnia.” (Josep Pous i Pagès, Memòries d’exili, p. 137)

Aquest mateix dia després d’un llarg resum de la situació a Europa comenta, amb ironia amarga, algunes notícies procedents de l’estat espanyol i de com han estat rebudes pels diaris francesos de dreta:

“Els diaris francesos de dreta toquen les campanes en honor de la clemència franquista. Sembla que els oficials soldats i funcionaris condemnats a menys de sis anys i un dia de presó quedaran absolts. […] Un altre element de judici ens el dóna el fet que totes les condemnes han sortit de tribunals militars i que la pena més lleu era precisament la de sis anys i un dia de presó, aplicada sovint a crims tan terribles com el d’haver estat soci d’un casino republicà o d’haver votat pels republicans en aquells temps vergonyosos que els ciutadans votaven.” (Josep Pous i Pagès, Memòries d’exili, p. 140).

Dimecres , 4 d’octubre

A Montpeller Artur Bladé i Desumvila comenta una situació que afecta a molts dels refugiats catalans que passen a dependre econòmicament de la JARE:

“Els acollits a la Residència Catalana de Montpeller, que fins ara han estat subsidiats per la Fundació Ramon Llull, han passat a dependre, en aquest sentit, de la JARE (Junta de Auxilio a los Refugiados Españoles), constituïda recentment a París sota la preidència, o el patrocini, o l’ègida – no sé com dir-ho- del senyor Indalencio Prieto, en competència, o per fer la competència, -no sé tampoc com s’ha de dir- a un altre organisme per l’estil -el SERE-  presidit o dirigit o controlat pel senyor Negrín. La ja vella rivalitat entre els dos líders socialistes acaba de prendre aquesta nova forma.”  (Artur Bladé i Desumvila, Cicle de l’exili I, p. 234)

***

A París Ferran Soldevila continua les seves gestions per poder marxar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s