Divendres 8 – dijous 13 de setembre de 1939

A un quart de sis de la tarda del dia 8 les tropes alemanyes ocupen alguns barris de Varsòvia, els polonesos els oposen una forta resistència mentre l’exèrcit nazi continua la invasió de Polònia. La vida en les residències dels refugiats canvia i la situació és encara més difícil per a ells.

A Roissy-en-Brie els refugiats s’ofereixen a l’alcalde de la població, caven  algunes trinxeres, comencen a preparar un hort. Mentre l’exèrcit francès incauta el castell de Saint Cyr i, tant la propietària com els refugiats, n’han de marxar.  Segons Anna Murià arribaren tres dies després de la declaració de guerra però, segons Xavier Benguerel,  ho van fer vuit o deu dies després, l’onze o el dotze:

“El temps anava de pressa. L’endemà a mitja tarda, un cotxe ens esperava a la porta del castell. […] Nosaltres, després d’una conferència amb en Pere Tries [Josep M. Tries i Peitx], tornàvem a Roissy.

[…]

El tren es deturà moltes vegades. En direcció contrària passaven llargues, lentes corrues de vagons amb canons, tancs, soldats. En fer-se nit, no van encendre cap llum. Viatjàvem a les fosques. No vèiem res; només els cabell blancs de la dama [la propietària del castell de Saint-Cyr].[…] La conversa s’havia extingit.

[…]

paris-place-de-letoile
Vam remuntar a poc a poc els Camps Elisis. A la plaça de l’Estrella, l’arc del Triomf, més isolat que mai, semblava amenaçat per les dotze llances de les dotze avingudes; negre, blanc, tot d’una grotesc, amb el seu vell soldat desconegut sota la pedra tombal.” (Xavier Benguerel, Memòries, p. 368-370).

Quan Xavier Benguerel i Joan Oliver, amb les seves dones,  i Lluís Montanyà arriben a Roissy-en-Brie troben que la vida era més difícil de quan se n’havien anat feia poques setmanes. Se suprimeix el servei, els cuiners són mobilitzats i les dones es fan càrrec de la neteja i del menjar.

“Vam tornar a Roissy-en-Brie. Uns quants amics eren a l’estació, esperant-nos. Em produïen l’absurda sensació que la vida d’ells s’havia deturat durantla nostra absència com una pel•lícula inesperadament interrompuda i que reprenia el seu curs a l’arribada del tren.

[…]

Tornar al castell [de Roissy-en-Brie] va ser com tornar a casa d’un malalt. El clima pansit, s’havia enrarit més encara, sobretot a la gran sala amb el pobre piano de cua, solitari com mai, castigat al silenci, a l’absència de la jeunesse, ara apostada al front o a les casernes en espera de l’ensulsiada inevitable, del terrible desastre. Se’ns destinà a una cambra del château d’eau. En ser mobilitzat el cuiner, s’havia decidit distribuir a prorrata la suma que monsieur Samson rebia del Comitè de París destinada a la nostra pitança. La meva dona s’encarregava de mantenir-ne quatre: en Gasch, en Montanyà i, naturalment, ella i jo. Cada dia anava a comprar al poble i cuinava a l’estufa de carbó del dormitori.”  (Xavier Benguerel, Memòries, p. 372).

Són dies difícils i els refugiats, que són encara més mal vistos, intensifiquen els contactes per poder marxar uns (Benguerel, Trabal, Oliver i Guansé) a Xile i altres (Bartra, Rodoreda, Obiols, Nyerra, Amàlia Casals,  Mercè Casals, Anna Murià i Jordi Murià) a Mèxic.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s