Divendres 23 – dijous 29 de juny de 1939

La Vanguardia publica un breu resum d’un discurs pronunciat per Wiston Churchill, el dia 28, on considera que els mesos de juliol, agost i setembre seran de molta tensió:

“Podemos considerar que los meses de julio, agosto y setiembre serán los de más grave tensión en Europa. Tendremos que hacer frente a acontecimientos más amenazadores que los que conocimos en el periodo más turbulento que hayamos vivido. De todas maneras la guerra no es inevitable, si bien todo esta preparado para que ocurra lo peor”.

A Roissy s’accentua la divisió entre els que defensaven Rodoreda i Obiols i els que hi estaven en contra:

“I començà una guerra no massa continguda que cada dia s’enverinava més entre els dos bàndols formats a favor dels uns o els altres. A Trabal li feien costat activament els seus familiars i els amics Oliver i Conxita, Benguerel i Rosa i també, més moderadament, Guansé. Els partidaris de la nova parella érem: jo més que ningú, Aurora, “Nyerra”, Calders, que, però, marxà abans que ens escalféssim del tot, i després, també moderadament, Bartra acabat d’arribar; teníem al nostre favor Clara Candiani, membre del comitè. Jordana era neutral i amic de tots i la resta eren indiferents. Les dones dels Trabal i la de l’Oliver eren les de llengua més agressiva. Jo vaig tenir un enfrontament amb Trabal, un dia que discutíem la situació, i em va dir: “Però, Anna, ell és casat… I aquí hi ha la mare…” I jo vaig replicar-li: “Un matrimoni es pot desfer.” Afirmació una mica dura essent ell qui era.” (Anna Murià, “Mercè Rodoreda viva”, p. 28)

Situació que Xavier Benguerel també constata:

“La vida del nostre grup de Roissy s’anava convertint, jo diria biològicament, en una escena més aviat grisa i vulgar de la inevitable comèdia humana i, potser perquè ens trobàvem al país del vodevil, amb aspectes lleugers i sarcàstics.” (Xavier Benguerel, Memòries, p. 344)

***

A Montpeller la família de Bladé Desumvila pot anar a viure, gràcies a uns amics, a un pis del carrer del General Vincent:

“La casa, de tres estatges (nosaltres ocupem un dels pisos del primer replà) és del segle passat, modesta, de menestrals. El carrer (no gaire cèntric però tampoc a desamà) és curt: va del Cours Gambetta a la placeta Renouvier, placeta simpàtica amb tres o quatre bars on, de vegades, cap al tard, se sent tocar l’acordió.
[…]
El problema del menjar el tenim resolt, per ara i tant, al restaurant de la senyora Clave, cada dia més ple […]” (Artur Bladé i Desumvila, Cicle de l’exili I. L’exiliada, p. 131)

Dissabte 24 de juny

Des de París Antoni M. Sbert escriu una carta a Carles Pi i Sunyer on li explica la situació concreta d’un periodista,Julià Gual, i aspectes econòmics relacionats amb els subsidis per al president i per als consellers.

Dilluns 26 de juny

Sebastià Gasch marxa de Roissy-en-Brie cap a París, on s’estarà uns dies:

“L’esdeveniment més important d’aquest sojorn ha estat la meva conferència als Archives de la Danse. Molta gent. Catalans, molts catalans […] I un públic nombrós que ho inundava tot àdhuc els passadissos. […] Admirablement llegida per un empleat dels Archives, la conferència fou escoltada religiosament.” (Sebastià Gasch, Etapes d’una nova vida: Diari d’un exili, p. 114).

Dimarts 27 de juny

Potser avui Sebastià Gasch dina amb Gustave Pimienta a l’Auberge Jean. Després de dinar van a l’estudi d’aquest escultor.

Dimecres 28 de juny

Segurament avui a la tarda Sebastià Gasch torna al taller de Pimienta que li diu com ha d’escriure l’article que li havia encarregat per a la revista Messages. Hi troba Armengol [segurament el periodista Simó Armengol] que li dóna dues invitacions per a la Gran Gala Nijinski que es farà al Palau de les Arts Decoratives on hi ha l’exposició sobre els Ballets Russos.
Potser després es passeja amb Just Cabot pel Marais, pel carrer Rosiers i la plaça des Vosges:

19390629_place-des-voges.png
 Place des Voges

 “Aquesta vegada, amb Cabot, he visitat la rue des Rosiers. El ghetto de París. El Platzle com l’anomenen els seus habitants. […] Un món a part. Una petita ciutat dins d’una gran ciutat. Rètols en jiddish a totes les cases. Diaris i llibres jueus a totes les llibreries. Barrets forts o barbes en abundància… Una mica més enllà, la place des Vosges. Una mena de plaça real. Els mateixos pòrtics. La mateixa unitat arquitectònica. Amb més vegetació, però. I amb més història al damunt.” (Sebastià Gasch, Etapes d’una nova vida: Diari d’un exili, p. 117).

Sopa al Wadja i després amb Cabot, Tomàs i Viladomat prenen cafè al Flore, al costat dels Deux Magots:

19390629_cafe.png
 Les Deux Magots

 “El cafè de la bohèmia cosmopolita i ben vestida” (Sebastià Gasch, Etapes d’una nova vida: Diari d’un exili, p. 117).

Dijous 29 de juny

Al matí, a París, Sebastià Gasch visita amb Rebull [segurament l’escultor Joan Rebull] diverses exposicions i galeries que el tornen nostàlgic ja que li recorden les galeries Dalmau de la Portaferrissa.

***

A Bierville Carles Riba i Ferran Soldevila reben la visita de Pous i Pagès i de Pompeu Fabra que els comenten alguns problemes que han sorgit al voltant de la Fundació Ramon Llull, impulsada per Sbert (probablement al voltant de qui havia de formar part del seu consell). Al’hora de dinar expliquen anècdotes, una de Roissy, potser la relació entre Rodoreda i Obiols o els problemes del matrimoni Jordana.

“Han vingut en Pous i en Fabra. En Pous torna a ésser el Pous d’abans. En Fabra es veu més vell – també ho és – però si no fos pel que va dir-nos dies enrera, de l’estat del seu cor, creuria que torna també a ésser el d’abans.
Han vingut per parlar de la Fundació Ramon Llull i de les maniobres dels dissidents. He estat molt satisfet de veure que pensaven com jo. ..] En Fabra es planyia també de la desunió. Ha escoltat amb molt d’interès l’opinió meva.
[…]
A taula, la conversa s’ha decantat cap a anècdotes divertides i picants. En Pous n’ha reportada una de Roissy. Precisament divertida? En tot cas, els Riba l’han acollida amb una eufòria evident.” (Ferran Soldevila, Els dietaris retrobats (1939-1943), pp.22-23).

***

A París. potser aquesta nit, després de sopar Sebastià Gasch marxa al Palau de les Arts Decoratives per assistir a la Gran Gala Nijinski però no hi entra:

“Un espectacle que em feia una gran il·lusió. […] Però, al vestíbul, uns quants senyors de frac que llançaren una mirada despectiva damunt el meu complet sense armilla, l’atmosfera de gran luxe que s’hi respirava, m’empenyeren brutalment cap al carrer, on, sota els pòrtics de la rue Rivoli […] vaig esperar pacientment l’entrada d’alguna americana per a córrer-hi al darrere. Espera llarga i dramàtica que va durar més d’una hora. Fins que, a dos quarts d’onze, vexat, aclaparat per una timidesa i un sentiment d’inferioritat empipadors i inexplicables, vaig decidir deixar-ho córrer. Aixafat, intensament malhumorat, derrotat, gairebé desesperat, a les onze em ficava al llit de l’Hôtel Frochot.” (Sebastià Gasch, Etapes d’una nova vida: Diari d’un exili, pp. 118-119).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s