Divendres 9 – dijous 15 de juny de 1939

Mentre la situació prebèl·lica continua, alguns dels exiliats inicien una nova vida, altres estan en els camps de concentració, tots preocupats pel futur i per la família i els amics que han deixat a l’estat espanyol.

Divendres 9 de juny

A les vuit del matí a París, Sebastià Gasch comença a passejar per la ciutat, en un dia gris. Després de caminar pel barri del Sacre Coeur troba Manuel Teixidor, junts visiten les galeries de Montparnasse, a la galeria Castelucho li presenten Picasso. Amb Manuel Teixidor dina a chez Wadja.

***

Des de Bierville, Carles Riba envia una carta a Joan Estelrich on li explica que ha estat a París, que li ha telefonat i no l’ha trobat però que confia fer-ho a començaments de la setmana entrant ja que hi torna.

***

Magí Murià rep, a Roissy-en-Brie, una postal on li diuen que el seu fill Eladi [de qui no sap res de fa mesos] està bé de salut i que l’aniran a veure el divendres, paraules que el preocupen i li fan pensar què volen dir:

“M’envaeixen tristos pensaments. Cada vegada ho comprenc més clarament… Aquesta criatura és a Barcelona i, allí (m’esborrona imaginar-ho) segurament, reclòs […] Haver estat afiliat a un partit nacionalista català, és un delicte tan greu per a aquella gent que hi domina.
Pobre fill meu! “(Magí Murià, Memòries d’un exiliat, 1939-1948, p.142).

***

A la tarda, a París, Sebastià Gasch troba Josep M. de Sagarra i la seva dona. Sopa a casa del seu amic Tomàs i, després de sopar, van a prendre un cafè al Montecarlo de l’avinguda Wagram

Dissabte 10 de juny

Carles Riba, des de Bierville, escriu una postal a Francesc Trabal:

“Demà havia de venir amb l’Sbert a Roissy. Una altra vegada la cosa ha fallat perquè ell ha d’anar a Burdeus. Ja us escriuré; ja ens veurem. La setmana entrant seré segurament un parell o tres de dies a París: o al PEN o a l’H. de la Place de l’Odeon; entre dimarts i dijous.
Bons records a la vostra dona i als companys. ” (reproduït a Cartes de Carles Riba. A cura de Carles-Jordi Guardiola, p. 64).

***

A Barcelona, Cinta Font inicia, amb el seu fill de set anys, un viatge clandestí per travessar la frontera i retrobar-se amb el seu marit, Artur Bladé.

***

19390609_eiffel.png

A París, Sebastià Gasch continua recorrent la ciutat durant tot el dia. Al matí torna a Montparnasse. A la galeria Castelucho troba Alexandre Plana, Grau Sala i coneix Matisse. Torna a dinar a chez Wadja i amb Tomàs i Cabot fan “una d’aquelles excursions inoblidables”: arriben a l’ antic Trocadero des d’on veu la Torre Eiffel, els Champs du Mars. Passegen pel Bois de Boulougne, per Paissy, Luxembourg…

Diumenge 11 de juny

A les vuit del matí en un poblet a la vora de la Molina, l’esposa d’Artur Bladé i el seu fill troben la guia que els ha d’acompanyar i inicien el viatge a peu seguint la via del tren.

***

A París, a les onze del matí, Sebastià Gasch agafa el tren per tornar a Roissy mentre el torna a envair el dubte entre quedar-se a París o marxar a Mèxic. Quan arriba a Roissy informa a Jordana i a Guansé que anirà a viure a la capital de França. Gasch rep una postal des de Funchal d’un dels viatgers del Sinaïa:

“En arribar a Roissy, he trobat una postal del senyor Herrera, datada a Funchal, en la qual canta les excel•lències del viatge feliç que estan fent en el Sinaia” (Sebastià Gasch, Etapes d’una nova vida: Diari d’un exili., p.108).

***

Mentre, al camp d’Agde Agustí Bartra escriu molt i fa amistat amb altres tres interns, sobretot amb Pere Vives. El dia 11 de juny escriu una carta a Carles Pi i Sunyer on parla de l’ambient del camp d’Agde, un camp que va ser qualificat de “modèlic” per la seva organització i on hi havia una gran majoria de catalans

“Ací és, ben segur, el lloc del món on hi ha més gent que creu en Catalunya, que hi creu d’una manera profunda, amb un fervor místic. En realitat aquest camp és una petita Catalunya fora de Catalunya. Es té escassament el sentiment d’ésser-ne fora, ja que els contactes amb els francesos són ben rars i la vida diària es produeix normalment dins un clima catalaníssim. Tots els rètols dels carrers de barraques són en català (carrer de Pau Casals, carrer de Rafael de Casanova, avda. de Pi i Margall, etc.), la ràdio del camp parla en català, en una festa esportiva, que tingué lloc el diumenge passat, actuaren els xiquets de Valls, el cor ens emociona a tots amb cançons populars, etc. Però, sobretot, vull destacar la reacció d’hostilitat directa amb que es reben les manifestacions del Comandament espanyol del camp. La gent prefereix ésser manada pels francesos que no pas pels “espanyols”, es sent molt més a prop dels primers, els sent “més catalans”. Avui, diumenge, he fet una observació interessant passejant-me per l’avinguda principal del camp: que bastants refugiats “anaven mudats”, portaven un vestit diferent dels altres dies. Aquesta necessitat de marcar la diferència entre el diumenge i els altres dies no l’havia vist encara en cap camp.
[…]
Fa uns deu dies va venir-me a trobar el delegat del Comitè Catholique de Bordeus en aquest camp, dient-me que si volia anar al centre d’intel•lectuals instal•lat a Roissy que hi escrivís a Josep M. Trias, cosa que vaig fer. No he rebut resposta encara.” (reproduït a La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics, p.89).

***

La dona i el fill d’Artur Bladé arriben a Queixans, descansen una estona, berenen i enfilen la muntanya, desviant-se del camí per no trobar soldats, fa onze hores que caminen. S’han d`aturar perquè veuen soldats i quan es fa fosc reprenen el camí de baixada:

“Al final del marge, hi havia un bancal i, tot seguit, un rierol, el pas decisiu, ja que en ser a l’altra banda, la guia respirà a fons i va dir: “Ja trepitgem terra francesa,” Jo també vaig respirar a fons. I vaig abraçar el nen que mirava estranyat aquella terra que ja no era la seva, però en la qual no devia veure cap diferència.” (Artur Bladé i Desumvila, Cicle de l’exili I. L’exiliada, p. 161)

Segueixen el camí, amb penes i treballs, fins arribar a Bourg-Madame a les deu del vespre. Havien caminat catorze hores. Dormen a l’hotel Salvat.

***

A la nit, a Roissy-en-Brie, Francesc Trabal s’assabenta que Sebastià Gasch vol anar-se’n a viure a París:

“I a la nit, en Trabal ja ho sabia. Ell i Trias m’han aconsellat també de fer-ho. I m’han demanat de no dubtar més, de prendre una solució ràpida. Necessiten el lloc que ocupo a la colònia per a situar-hi Bartra.” (Sebastià Gasch, Etapes d’una nova vida: Diari d’un exili., p.108).

Dilluns 12 de juny

A les onze del matí, a Bourg Madame, Cinta Font es desperta i baixa a esmorzar, després de fer-ho, dos policies se li acosten i li recomanen que marxi a Montpeller tan aviat com pugui.

***

Avui Gasch ja no està tan decidit a quedar-se a viure a París. Torna a tenir dubtes:

“¿Què haig de fer? Si vaig a Mèxic no em desconnectaré de la col•lectivitat. Continuaré essent atès i possiblement mantingut durant els primers mesos de sojorn. Com a França. En canvi, a París … Tot sol, immensament sol … Hauré de lluitar desesperadament. I si per casualitat em fallés la renda de Cuba, hauria de demanar caritat.” (Sebastià Gasch, Etapes d’una nova vida: Diari d’un exili., p. 108).

Dimarts 13 de juny

A les cinc de la matinada el Sinaïa arriba al port de Veracruz.

***

Des de Bourg-Madame Cinta Font i el seu fill marxen a Perpinyà en autobús i d’allà es dirigeixen a Montpeller [les dates que ens dona Artur Bladé no coincideixen per un dia amb la narració de la fugida de la seva dona que ell mateix reprodueix].

***

A les onze del matí el Sinaïa atraca al moll davant de 20.000 persones que esperaven els refugiats:

19390609_refugiats.png

“Ya estamos en el puerto. En los muelles se ven banderas y arcos triunfales. Una multitud con anchos sombreros de petate se apiña para vernos desembarcar.
[…]
Ésta es ya otra tierra. Sentimos que se han roto al fin las amarras y que volvemos a ser libres en una tierra libre.” (Lluís Ferran de Pol, Campo de concentración (1939). p.192-193 )

***

A Roissy-en-Brie, Magí Murià rep una carta del seu cunyat on li explica que el seu fill Eladi està retingut a la presó de Sant Elies i que és urgent i indispensable que li busqui un aval:

“S’han confirmat els meus negres pressentiments! El cunyat escriu que el meu fill està reclòs a Sant Elies […] “(Magí Murià, Memòries d’un exiliat, 1939-1948, p.142).

Dijous 15 de juny

Avui [o potser el 14] Cinta Font i el seu fill es retroben amb Artur Bladé:

“Acabo de retrobar la dona i el fill; i no me’n sé avenir. “(Artur Bladé i Desumvila, Cicle de l’exili I. L’exiliada, p. 129)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s