Divendres 12 – dijous 18 de maig de 1939

Les maniobres diplomàtiques i els contactes entre els diversos països europees continuen durant aquest mes de maig. Els rumors i contrarumors sobre pactes s’accentuen, i molts exiliats accentuen també la recerca d’altres llocs on traslladar-se a viure.

A Roissy-en-Brie, Sebastià Gasch rep una carta on li diuen que segurament marxarà aviat cap a Mèxic:

“A les onze de la nit Cluselles em desperta. Acaba d’arribar una comunicació de Quiroga amb una relació de noms en la qual hi ha el meu. Hem de tenir-ho tot preparat per a marxar així que ens avisin. Ens avisaran tot seguit. […] Tornem a viure intensament la febre dels viatges.
Sotraguejat per tots aquests sentiments oposats, no he pogut dedicar-me al passeig per la fira de Roissy, que té lloc aquests dies i que en altres moments m’hauria fet tanta il•lusió” (Sebastià Gasch, Etapes d’una nova vida: Diari d’un exili., p. 77)

Segons Benguerel, a Roissy-en-Brie, la vida es tornava monòtona:

“La vida del nostre grup de Roissy s’anava convertint, jo diria biològicament, en una escena més aviat grisa i vulgar de la inevitable comèdia humana i, potser, perquè ens trobàvem al país creador del vodevil, amb aspectes lleugers i sarcàstics.” .( Xavier Benguerel, Memòries: 1905-1990, p. 344.)

***

Dissabte 13 de maig

19390512_castell-de-bierville.png
 Castell de Bierville

Des del molí del castell de Bierville, Carles Riba escriu a Joan Gili una postal (signada també per Clementina) per donar-li les gràcies per l’acolliment que els han ofert:

“Estimats amics:

Tornem a ésser a la nostra vida ordinària i al que per ara gairebé en podem dir la nostra casa. Hi portem memòries i imatges felices en les quals vosaltres sou en primer lloc. ¿Ens reveurem aviat?

Recordeu-nos amb afecte
Us abraça, ”
(reproduït a Cartes de Carles Riba. A cura de Carles-Jordi Guardiola, p. 57).

Dimarts 16 de maig

A Bierville, Carles Riba comença el procés d’escriptura de les Elegies de Bierville on recorda el recent viatge a Anglaterra i a Irlanda i els “dos enamorats” que els han acollit a Londres: Elizabeth i Joan Gili. A aquest darrer escriu una carta, on li comenta diversos temes (tramesa de dos diccionaris, anada de Joaquim Sunyer uns dies a Londres) i recorda els dies passats amb ells:

“Us recordem, Vós i Elizabeth i la vostra casa – permeteu-me de dir “tenderly”. He començat uns versos als quals passarà el sentiment d’aquests quinze dies feliços de la nostra escapada a les vostres illes.”
(reproduït a Cartes de Carles Riba. A cura de Carles-Jordi Guardiola, p. 58).

” […] Però encara
més innocentment tantes imatges i tant,
ai! d’impensable sentit se m’han canviat i es contenen
en el fervor dels dos enamorats juvenils
que al bell cor de la ciutat fumosa ens obriren
llur paradís ple de llum. de voluptat o de risc.”

Elegia III de les Elegies de Bierville

***

Des del Camp d’Agde, Agustí Bartra escriu a Carles Pi i Sunyer. Primer li dóna les gràcies per la carta que ha rebut, després li pregunta sobre la fundació Ramon Llull, li explica la seva necessitat de marxar a un país nou i els passos que ha fet i quina és la vida al camp:

“Potser seguint un íntim anhel d’evadir-me del clima bèl•lic d’Europa i també pel gust de menar durant uns quants anys una vida nòmada i d’aventura, de projecció inquieta, he acariciat durant aquests mesos la idea d’anar a Mèxic. [….]
De totes maneres, abans d’anar-hi, l’experiència britànica que em proposeu estic convençut que m’enriquiria d’una manera particular i que afavoriria tota experiència posterior.
[…]
“Ací la vida va lliscant, lenta i monòtona. En general tots els catalans estan satisfets de trobar-se en aquest camp junts. Les condicions d’existència -o millor, de subsistència- són superiors a les dels altres camps, si bé el cansament de la gent s’accentua, després de tres mesos de lleure forçat. Els primers dies d’estada ací s’entretenien fent-se tauletes, prestatges, taulers, etc. i passejant, passejant molt. Totes les nits es canta en totes les barraques. A la nostra, àdhuc es canta ja una cançó rossellonesa.” (reproduït a La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics, pp. 78-79).

Dimecres 17 de maig

Des de Tolosa, Jaume Serra Hunter escriu a Carles Pi i Sunyer i li comenta que està treballant en una sèrie d’articles per a la “Revista de Catalunya o per a altres possibles revistes que projecten fer però que no en sap res ni de Pous i Pagès ni dels que estan a Roissy-en-Brie. Es queixa de l’actitud de la família que dirigeix el Comitè Universitari, el matrimoni Torres, li exposa els problemes econòmics i, finalment, li comenta que gestiona la seva sortida de França:

“Quant al que em dieu de Tolosa en l’esmentada lletra vostra, us he de manifestar que solament la vostra presència hauria pogut evitar el disgust que hi ha entre una majoria dela acollits al Comitè Universitar. Del Dr Soula no cal parlar-ne, perquè de més d’ésser l’ànima d’aquell organisme ha tingut sempre per a tots una atenció que mai li agrairem prou. Em refereixo a la família que porta l’administració i gairebé el monopoli en tots els ordres. […] Solament us diré com a símptomes que els escriptors que varen anar a Roissy-en-Brie sortiren sense cap recança de Toulouse i que el dissabte se’n va anar a Montpellier la família Rovira i Virgili, [es deu tractar d’un error ja el dia de la marxa de Tolosa, segons el mateix Rovira, és el dia 20 de maig, el dissabte següent] molesta amb raó de la poca consideració que amb ella ha tingut el matrimoni Torres. […] Tothom que pot emigra vers altres llocs.
[…]
[…] No m’és possible pagar el Comitè Universitari (restaurant) perquè els diputats no tenim subsidi. […] Així no us heu de sorprendre que gestioni la meva sortida cap a Amèrica. La meva determinació és deguda, de més, al cas del meu fill Jordi. Té 19 anys i no em vull trobar que la guerra l’arreplegui a França.”
(reproduït a La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics, pp. 80-81).

***

En el Pavelló número 1 del camp dels catalans a Agde (un dels tres camps que hi havia en aquesta localitat estava reservat als exiliats catalans, uns 8.000) Agustí Bartra escriu:

“ALBA AL «PAVILLON» T1

S’ha romput el fil d’aigua del meu somni …

¿Per què davalla aquesta claror de roses trèmules
damunt de tots nosaltres,
ramat que dorm d’esquena?

La famèlica gossa de la fonda nostàlgia
llepa els nostres peu bruts …
Ja canta la corneta:
gall de tràgic metall!!

Camp d’Agde, 1939”

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s