Divendres 5 – dijous 11 de maig de 1939

Durant aquest mes de maig alguns dels exiliats són transferits des dels camps més antics, com el d’Argelers o el de Sant Cebrià, a camps que estan a punt d’acabar-se de construir, com el de Barcarés o el d’Agde. El ministre francès de l’interior envia una circular on insta a fer servir com a mà d’obra els refugiats.

Divendres 5 de maig

19390505_trinity.png

A Dublín, al Trinity College, a dos quarts de quatre, Carles Riba torna a llegir, en francès, la seva conferència: « Cent anys de renaixença literària a Catalunya »
Mes tard, escriu a Joan Gili (editor, traductor i llibreter que va viure a Anglaterra des del 1934),i li comunica que arribaran el dilluns a mitja tarda a Londres i que aniran directament a casa seva, també li diu:

“He fet les conferències amb força públic i en plena simpatia.”
(reproduït a Cartes de Carles Riba. A cura de Carles-Jordi Guardiola, p. 54).

***

Al camp de Sant Cebrià, Lluís Ferran de Pol s’assabenta que està inclòs en les llistes dels que podran marxar a Mèxic.

Dissabte 6 de maig

Des de Dublín, Carles Riba envia una postal a Francesc Trabal i li fa una pinzellada de la seva “petita aventura irlandesa”.

“Dublín és una de les ciutats més simpàtiques i més vivents que hem conegut.
[…]
Tothom ens ha voltat de simpatia i d’atencions.”
(reproduït a Cartes de Carles Riba. A cura de Carles-Jordi Guardiola, p. 54)

***

camp-de-barcares.png
 Camp de Barcarès

Des del camp de Sant Cebrià, Lluís Ferran de Pol es traslladat al camp de Barcarès, en una secció destinada als que marxaran a Amèrica.

“A mig matí arribem al barcarès. Es tracta d’un camp de concentració situat també prop del mar. Però aquest té veritables carrers de barraques de fusta d’aspecte nou.
[…]
Guardats per gendarmes, ens acompanyen al camp que se’ns ha destinat. És el número 10, com explica un rètol. Sota el senyal, en lletra menuda pot llegir-se: camp provisional.
I tant. Completament provisional. La barraca és formada per unes lones disposades sobre un joc de fustes que formen dos vessants. Les entrades no tenen portes i el vent escombra l’interior. […] Tot és ple d’aigua. La gent s’encongeix, s’aplega en un racó i prova de dormir. Demà serà un altre dia. Tant de bo que millor.”
(Lluís Ferran de Pol, De lluny i de prop. p. 65)

Diumenge 7 de maig

Des de Dublín, Carles Riba escriu una postal al seu amic Pierre Rouquette i li fa un resum de la seva anada a Dublín, alhora que el recorda amb molta amistat:

“Hem passat en aquesta illa uns dies fora del món: conferències, recepcions, amistat. Com diu la fama, Irlanda és una terra verda i apassionadament poblada. Dublín és encantador. […] Demà partim cap a Londres, i a darreries de setmana deurem ésser a Bierville, o, com diem sense adonar-nos-en a casa. Allí ens retrobarem rics d’una experiència més.
¿Com segueix Mme. Rouquette? I els petits?, i Vos mateix? Us portem immutablement en el nostre record; tota gentilesa de què som objectes ens fa pensar en vosaltres, els primers dels nostres amics de França.
(reproduït a Cartes de Carles Riba. p. 55)

***

Ferran de Pol ha passat el primer dia al camp de Barcarès on mengen millor però estan més vigilats:

“El menjar aquí és, no pas millor, sinó infinitament superior al de Saint-Cyprien, […] Ara comprenc que a Saint-Cyprien no ens tractaven malament, a part el menjar. El que passava és que no ens tractaven de cap manera: ens tenien encerclats i prou. Per explicar-ho en terminologia dels qui crien bestiar, diríem que en comptes de tenir-nos estabulats, ens deixaven campar. […] Aquí no es pot sortir de la barraca sense permís, i seria perdre el temps buscar alguna equivalent a la nostra Avinguda de la Llibertat. Aquí la llibertat ni en el sarcasme, ni en la rifada que representava la famosa avinguda. Aquí de cap manera. A llarg dels camps corre un camí asfaltat i, paral·lel a ell, entremig d’una espessa filferrada, naturalment, una faixa d’uns cinc metres d’amplària per la qual hem de passar per anar d’un camp a l’altre.”
(Lluís Ferran de Pol, op. cit. p. 66 )

Dilluns 8 de maig

Des de Dublín Carles Riba i Clementina Arderiu marxen a Londres.

***

Agustí Bartra es transferit des del camp de concentració d’Argelers al d’Agde.

Dimecres 10 de maig

Des del camp de concentració d’Agde, on ha estat transferit, Agustí Bartra escriu a Carles Pi i Sunyer i li explica què fa i com és el lloc on és ara:

“Vaig arribar a aquest camp abans d’ahir amb la primera expedició. Continuo amb en Pere Puig fent la «campanya » de camps de concentració. Aquest camp d’Agde és ben diferent del d’Argelers. Allí sorra i sempre sorra -terra sense camins i sense llavors-, aglomeració caòtica de barraques i homes, el vent i la pluja batent-nos sempre. Jo hi vivia -diguem-ne viure- amb tres companys en una barraca que ens havíem improvisat amb les nostres mantes i fustes. Darrerament ja érem cinc: ens feia companyia Boira, un gos d’atura, lleig, de pèl gris i arrissat, […] El pobre animal ens ha seguit fins aquí. Es troba trist i desplaçat. No s’acostuma a viure en un immens pavelló d’una cabuda de 240 homes i es passa el dia ajagut al meu costat. Només s’anima un xic quan me l’emporto a passejar pel camp.
[…]
El poble d’Agde – que conec només per haver-lo travessat en columna de refugiat – em plagué molt. És un Vic petit, clar i rient, travessat per un riu bastant cabalós.
[…]
Adreça:
camp nº 3 (catalans)
pavillon T 1
Agde (Hérault)”
(reproduït a La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics, p. 76).

*****

Durant els primers dies d’aquesta setmana, a Roissy-en-Brie, Sebastià Gasch, no es mou del castell preocupat pel si el seu nom està en la llista de la primera expedició que va a Mèxic, quan s’assabenta que hi ha quatre companys castellans que s’embarquen immediatament però ell no, es desanima:

“Aclaparat, ja no reacciono. No puc més. Roissy ja no m’interessa, Tant de verd m’embafa. Aquesta gàbia daurada esdevé ja irrespirable. Aquell bloc compacte de quaranta intel•lectuals units pel mateix anhel de partença s’esberla ràpidament. Ni Paris em fa il•lusió. De més a més, Oliver, Trabal i altres catalans tornen a fer-me la vida impossible amb les seves brometes. Ja tremolo pensant en les hores de menjar en què haig d’estar al seu costat … Em torna a devorar l’afany de partir. De partir com més aviat millor. Aixafat em refugio en la lectura. M’empasso llibres sense parar en un racó de biblioteca.”
(Sebastià Gasch, Etapes d’una nova vida: Diari d’un exili, p. 76)

Magí Murià obté els permisos per viure a Roissy gràcies al rector del poble i sobretot a l’ajuda de Clara Candiani.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s