Dijous 23 de febrer de 1939

A França la premsa està dividida entre els que consideren que els refugiats són uns malfactors perillosos i els que creuen que internar-los en camps de concentració és inhumà. Bona part de la població els intenta ajudar.

“Le raisonnement est simple: les refugiés sont là parce qu’ils fuient la justice de Franco. S’ils fuient c’est qu’ils ont (tous) quelque chose à se reprocher.[…] Ce sont des «criminels» , «des pillards» et des «révolutionnaires». Donc la menace est double pour l’ordre public, l’heure est grave …”  [“L’explicació és senzilla: els refugiats són allà perquè fugen de la justícia de Franco. Si fugen és que tots tenen alguna cosa a retreure’s. […] Són criminals, pispes i revolucionaris. L’amenaça a l’ordre públic, és, doncs, doble. L’hora és crítica…”] (Le flambeau du Midi, 17.2.39)

“Combien sont-ils dans ce que l’on appelait, à l’avance, les camps de concentration? Nul ne le sait […] Cent mille à Argelès? Soixante-mille à Saint-Cyprien, des millers au Bacarès? Dans des camps de concentration! Si Hitler venait par ici, il reconnaîtrait qu’il n’a pas mieux fait dans l’art de contraindre des masses d’hommes à des rêgles, honteuses au XXè siècle, de vie. De vie … ou de mort! ”  [“Quants n’hi ha en els que a priori en deien camps de concentració? Ningú no ho sap […`] Cent mil a Argelers? Seixanta mil a Sant Cebrià, milers a Bacarès? En camps de concentració! Si Hitler vingués per aquí, reconeixeria que no hi ha res més ben fet en l’art de constrènyer multitud d’homes a normes, vergonyoses en el segle XX, de vida. De vida … o de mort!”`] (Le socialiste, 17.2.39)  (Reproduïts a René Grando, Jacques Queralt, Xavier Febrés, Camps du Mepris: des chemins de l’exil à ceux de la resistance 1939-1945, p. 59 i p. 82).

***

Mentre, a Tolosa, on s’han refugiat  molts dels escriptors que han vingut des d’Agullana, Sebastià Gasch recorre la ciutat i es troba amb els altres companys:

“Matí i tarda no vaig parar de caminar. Uns crèmes presos en dos cafès de la plaça del Capitole i unes visites als de l’Hôtel du Donjon, que l’acollida freda i reservada dels meus companys estroncaren brutalment, foren les úniques parades d’aquesta llarga peregrinació.
[…]
A la Maison des Étudiants, blanca, neta i polida, amb àpats a 3,25 i servit per unes dames franceses d’amabilitat convencional i una mica afectada, he viscut dies sense història. Només una única il•lusió: la correspondència. He menjat amb un Bransuela […] i a la vora de Vinyes, Maseras i Guansé, els Serra Hunter, el doctor Isern, els Artís i Jordana… En un petit despatx, al primer pis, s’hi han recollit dades de l’organització. El doctor Soula -el nostre àngel protector- i altres elements del Comitè Universitari  que ens acull hi van cada tarda.” (Sebastià Gasch, Etapes d’una nova vida: Diari d’un exili., p. 24 i pp. 26-27).

***

A París,  Miquel Joseph, J.M. Capdevila i Ignasi Mallol decideixen emigrar a Amèrica:

“Amb els amics Capdevila i Mallol, després de parlar-ne molt, vam estar tots d’acord que ja en teníem prou amb la nostra [guerra] que acabàvem de passar i decidírem emigrar plegats a Amèrica”  (Miquel Joseph i Mayol, El bibliobús de la llibertat, p. 143).

Com que no tenen permís per residir a París, mentre aconsegueixen els papers,  marxen a Boissy-la-Rivière prop d’Etampes, a un auberge de jeunesse,  on podran residir gràcies a l’ajuda de Marc Sagnier:

 “[…] catòlic pacifista, director del periòdic L’Eveil du Peuple i president de l’organització internacional d’ajut a la joventut anomenada Foyers pour la Paix.”  (Miquel Joseph i Mayol, op.cit, p. 144).

*******

Divendres, 17 de febrer

Carles Riba, des de París, escriu a Ferran Soldevila, explicant-li el projecte d’anar a Étampes, de manera provisional, a un auberge de la jeunesse,:

“Àdhuc comptant amb les tendències fantasioses d’en Mallol i d’en Capdevila, he recollit, provinents de la banda dels francesos que han fet l’oferta, dades i indicis per a creure que es tracta d’una cosa seriosa. En Pi ho veu bé, així mateix”. (reproduïda a Carles Riba, De casa a casa: tria de cartes. A cura de Carles-Jordi Guardiola, p. 146)

Invita en Soldevila a anar-hi també, i així esperaran mentre intenten quedar-se a París o marxar a Anglaterra:

“I això d’Etampes ens permetria d’esperar amb bona companyia, i ja amb feina a fer , a les portes de París.
[…]
Si això d’Etampes ho deixo córrer, tornaré dilluns a Avinyó; si m’hi llanço, com és poc menys que segur, faré pujar els meus dimarts ací dalt, embriagaré els nens un parell de dies de París, i llavors cap a Etampes”. (reproduïda a Carles Riba, op. cit. p. 147)

***

Dissabte, 18 de febrer

Francesc Trabal escriu a Carles Pi i Sunyer des de Montmorency, on ha arribat aquell mateix dia i, després de donar-li les gràcies, li demana una entrevista per tractar del futur dels escriptors de la ILC.

“Abans que tot, gràcies per la vostra assistència i pel vostre afecte a tots els meus companys i a mi.
[…]
[…] he deixat esperant notícies de les meves gestions tots els amics, a Toulouse, a Montreal [d’Aude], a l’Ile, Boisy, etc. Si no us molesta , doncs, voleu fer-me un mot, dient-me el dia i hora i lloc que voleu que ens vegem?” (reproduït a La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). Cartes d’escriptors, intel•lectuals i científics, p. 22).

***

Diumenge, 21 de febrer

A Prats de Molló els 35.000 refugiats que encara viuen els camps i els habitants del poble que els ajuden reben una bona notícia: els militars i la guàrdia mòbil s’ocuparan de les provisions:

“El servei d’avituallament dels refugiats quedarà assegurat des d’ara per la Intendència Militar i la Guàrdia Mòbil.[…]
Extenuats pels enormes cansaments suportats, les nostres demandes han estat finalment ateses i, una vegada descarregats d’una de les preocupacions més grans de l’èxode, podrem descansar una mica, cosa que ens fa falta a tots, doncs, les forces humanes tenen límits i nosaltres ens trobem a l’extrem; en els camps de Prats de Molló encara hi ha 35.000 refugiats. (El document de Prats, p. 50)

***

Dilluns, 20 de febrer

Lluís Montanyà escriu a Pous i Pagès des de Montreal de l’Aude i li diu que anirà a Tolosa ja que no vol abusar de l’hospitalitat del seu cunyat.

***

Dimarts, 21 de febrer

Des de Marsella, Jaume Serra Hunter escriu a Carles Pi i Sunyer, explicant-li que hi ha anat perquè va saber que el seu fill de 19 anys, hi era, en un hospital. El fill, Jordi, era inútil per al Servei militar per una deformació de l’estèrnum i insuficiència mitral, per això havia servit en els Serveis auxiliars de la Comandància militar de Puigcerdà. De Puigcerdà va passar a  La Tour-de-Carol,  des d’on l’havien enviat, en un tren-hospital, a Marsella.

“He demanat que pugui sortir de l’Hospital i emportar-me’l a Toulouse. He fet la petició a la prefectura de Marsella, però després cal que em sigui possible dur-lo amb la família, no fos cas que me’l portessin, ara que està ja fora de perill de l’enfermetat que ha patit, a un camp de concentració. Una autorització especial crec que és l’únic que es podria obtenir en aquest cas, perquè les ordres generals existents són molt severes.
Compreneu, amic Pi, les meves inquietuds. Durant un mes, o sigui des de la sortida de Catalunya, no sabíem res d’ell ni ell de nosaltres.” (reproduït a La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). Cartes d’escriptors, intel•lectuals i científics, p. 23).

***

A Prats de Molló, Pere Calders envia una carta a la delegació de Mèxic a França, expressant el seu desig d’anar a viure en aquest país.

***

19390223_catedral-dorleans.png
Catedral d’Orleans

Magí Murià ha de marxar de París ja que no ha aconseguit el permís per quedar-s’hi i decideix anar a Orleans.

***

Clementina Arderiu, amb els tres fills, marxa d’Avinyó cap a París per trobar-se amb el seu marit, Carles Riba.

“[…] el dia 21 tots quatre partírem cap a París”. (Oriol Riba i Arderiu,”La sortida i els primers temps de l’exili, vistos per un noi de setze anys”, a Jaume Medina, Carles Riba (1839-1959), vol. II p. 323).

París decep a Oriol Riba

“No és que vulgui desacreditar ni dir el que no és, però un cert desengany i una desil•lusió em prengueren aquella setmana. [….] Em creia París d’una altra manera, molt més superior a les ciutats que fins aleshores havia vist.” (Oriol Riba i Arderiu, op. cit.p. 324).

Advertisements

4 responses to “Dijous 23 de febrer de 1939

  1. Del grup d’escriptors que s’estan a Tolosa, la segona de marxar és Mercè Rodoreda.

    El 24 de febrer ja es troba a París. Li han pagat el bitllet i s’allotja a la seu del PEN Club, prop dels Champs Elysées, que funciona com una mena de llar de l’escriptor i s’hi pot menjar i dormir de franc durant uns dies.

    Josep M. Trabal escriu al seu germà Francesc el 24 de febrer i li diu: “La colla continua bé. Suposo que ja hauràs rebut l’agradable visita de la Rodoreda. L’opinió més estesa aquí és que qualsevol dia en farà una de sonada”.

  2. Josep-Vicent Garcia

    Mentrestant, l’escriptor Ferran de Pol continua amb desenes de milers de persones als camps de concentració de les platges del Rosselló. S’hi viuen moments de desesperació per la fam, pel fred, per la misèria… tot un procés d’animalització, com assenyalen tants egodocuments dels camps de concentració de qualsevol literatura. El narrador intenta distraure’s amb la lectura d’un llibre com ho feia en el front de guerra, però acaba per llançar el volum davant la necessitat de matar polls… Abans, significativament, recorda uns versos del poema 22 de les “Estances” de Carles Riba…

    LA BÈSTIA TRISTA

    “Si tinguéssim el conformisme dels animals, seríem com ells. Nosaltres som molt pitjors: som bèsties tristes.
    La platja de Saint-Cyprien està tota transformada. Han desaparegut els petits joncs, i, de l’herba esclarissada, no en queda ni rastre, ni la més petita arrel. Al principi fins i tot havíem vist alguna serp menuda i bellugadissa; ara estem sols. Estem sols amb la nostra fam i amb la quisca que ens cobreix el cos.
    Avui han començat a donar-nos pa. Un per a cada dotze homes. Són pans de quilo. Durant la nit —encara no ens hem habituat del tot a dormir sobre la platja humida—, la fam alça la seva veu cridanera i crea l’angoixa d’un malson sempre renovat… És un pa immens que un negre talla a cops de baioneta. La veu de la fam ens burxa l’orella:
    —És per a tu, és per a tu! …
    Cauen llesques tan fines que el vent se les emporta. Floten per damunt dels nostres caps, i nosaltres seguim el seu incert planejar decidits a arreplegar-ne alguna… Ja no som homes, som una gossada famolenca amb els morros alçats cap al cel i amb els nassos plens d’un envaïdor perfum de pa torrat… Tot d’una la baioneta del negre es torna tralla i a fuetada neta ens empaita. Busquem el pa, però ja no, el veiem. Només l’olor, l’aroma, el calent perfum del pa torrat… M’abraono damunt el negre i li mossego la mà… Em desperto amb la manta entre les dents.
    Sempre s’acaba fent esforços per no dormir. Em quedo despert. Escolto la fressa del vent, que alça l’arena de la platja i, com menuda pedregada, la cola a través dels estrips de la manta i me la dóna a mastegar. Les dents em cruixen. I, entortolligada amb el cant del vent, amb el seu bruelar desesperat, la veu de la fam, una veu prima, estrident, desafinada, embogidora. I la tortura recomença.
    Per consolar-me em dic que demà repartiran el pa de quilo. Penso en aquell moment únic, excitant. Serà una llarga cua al cap de la qual un company reparteix els petits trossos, les minúscules llesques. I la cua, penso, es tornarà petita, cada vegada més petita. El pa també, cada vegada més prim, més transparent…No, demà no ho faré, no, demà no… No és pas que ho vulgui fer. em repugno a mi mateix, em menyspreo però sempre ve un moment que no puc reprimir una ullada al tros que ha tocat al company: ¿ha tingut més sort?… I, sempre passa igual, els meus ulls topen amb els de l’amic, que fa amb mi la mateixa constatació que jo faig amb ell. Ens mirem amb odi. Avergonyits i envejosos, incapaços de domar el nostre egoisme, i, a la plegada, amb un desdeny infinit contra nosaltres mateixos. ferit ell i ferit jo, ens barallarem després com dos gossos amb qualsevol pretext… En el meu insomni, reconec que és pitjor la realitat que el malson. Voldria distreure’m, pensar en altres coses, i, en constatar la meva impotència —el record de la flaire, del gust, del color del pa em tortura—, experimento una infinita tristesa. Una tristesa con mai no havia sentit. Sé que sóc —em sento— una bèstia famolenca. Però una bèstia que, a més a més, té capacitat per a menysprear-se a si mateixa.

    * * *

    Així són tots els dies i totes les nits. Només sensacions primàries: fam, enveja, fred, sed… Esgarrifa sentir-se tan prop i alhora tan lluny de la bèstia.
    Fa poc que han instal•lat unes bombes de mà als camps. Extreuen de la mateixa platja una aigua bruta i salabrosa, amb una fortor de vòmit. Aquesta aigua produeix uns efectes desastrosos en el nostre organisme mancat d’aliments. Veureu un grup d’homes que xerren o s’espollen, i, de sobte, un d’ells corre com un boig per apartarse dels seus companys i acostar-se al mar, que és una enorme, una universal comuna. Ran de les ones tot negreja de deposicions… I aquell home que corre amb les mans a la corretja dels pantalons no sempre arriba a temps… És la darrera humiliació.
    Quina vergonya aquesta immensa platja plena d’homes en actituds de cagarrines! Enllà d’aquesta cleda espinosa, no ja el nom, sinó ni tan sols una velada allusió era permesa a necessitats que aquí cal satisfer a ple sol, acompanyat d’una multitud ajupida. Tenim l’ànima tacada de merda, com aquesta platja negrejant de diarrees. Per a netejar aquesta humiliació no bastarien totes les llàgrimes del món. La bestialitat ens ha garfit amb la seva urpa emporcada… Regalimem brutícia. Tornem de la platja amb el cap cot, com si tornéssim d’una mala acció, d’un crim…
    Ara, cap a la nostra cabana feta de parracs i de mantes foradades. El vent ho sotragueja tot, l’arena es converteix, a cavall del bufarut, en una múltiple projecció de menuts balins que se’ns claven al rostre, es filtren pels descosits, traspassen la roba… Cada un de nosaltres és un Gulliver atacat per un innúmer exèrcit de nans que ens disparen mil fletxes punxents. Alenades d’aire fred i humit s’esmunyen pels nostres vestits estripats i ens fan estremir. I tenim fam: només fam!
    Vaig d’un cantó a l’altre. M’esforço a distreure’m. Tinc uns quants llibres, els que em van acompanyar al front i que allí, en un clar de calma m’agradava tant de rellegir. Provo de fullejar-los. Les meves mans negres de brutícia semblen potes d’ós damunt el paper. Ni els meus dits saben girar les pàgines del llibre, ni el meu esperit arriba a assolir la significació de les paraules. La meva ànima esgarrapa la superfície dels poemes i el sentit en rellisca: m’han sortit urpes. Sóc dins una presó de bestialitat i només entenc el remolí de passions que en mi alça una paraula: pa…

    Amor, adesiara sento mon pensament
    que un sacre horror l’assalta en sa tranquilla via:
    a l’un costat vas tu, l’usada companyia…

    Llenço el llibre. Enfonso les mans sota els meus parracs i m’entretinc a matar-me els polls. El cruixit que fan en esclatar entre les meves ungles m’arriba a ser agradós.”

    L. Ferran de Pol, “De quan de Sant Cebrià del Rosselló en dèiem Saint-Cyprien”, De lluny i de prop, Barcelona: Selecta, 1973, p. 35-38.

  3. Felicitats, molt interessant en general. Nomes un comentari: no se frances i no entenc la majoria de les cites en aquest idioma.. Les podrieu traduir? Gracies

    (discuples pels accents i dieresi, escric d’es d’un teclat angles i no se posar-los!)

  4. Iolanda Pelegrí

    Ja hem traduït aquests textos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s