Divendres 10 de febrer de 1939

19390210_mapa-situacio-exercit.pngA les tres de la tarda s’ha hissat la bandera franquista a Portbou, mitja hora abans les tropes franquistes han entrat a Puigcerdà. El comunicat oficial anuncia: “Nuestras tropas han alcanzado victoriosamente, en el dia de hoy, todos los pasos de la frontera francesa, desde Puigcerdá hasta Portbou. La guerra en Cataluña ha terminado. ” Malgrat el que diu el comunicat en alguns passos cap a França, com el Coll d’Ares, no hi han arribat les tropes franquistes.

Soldats travessant la frontera pel coll d’Ares
 19390210_coll-dares.png

A Molló, avui, segons Pere Calders, ell i els seus companys reben l’ordre de destruir-ho tot i iniciar la marxa cap al Coll d’Ares, amb Enric Cluselles, però Cluselles creu que van passar-la el cinc o sis de febrer. Pere Calders explica la seva fugida, pocs mesos després, en el número del mes de novembre de La Revista dels catalans d’Amèrica:

“El deu de febrer, després de dues nits de dormir damunt la neu, el tinent coronel, cap de la nostra Base ens dóna l’ordre de destruir el material topogràfic i les cartes militars i de pujar fins al Coll d’Ares per tal de passar la frontera. Tenim la cara endurida pel fred, i ens movem amb lentitud; estem tristos per tantes coses que no ens pot doldre gaire d’inutilitzar uns aparells que hem tractat amb miraments, durant mesos i mesos i que ens semblava que havien d’ajudar una mica a aconseguir que no ens passés el que ens està passant ara.”

Esbotzen nivells, telèmetres i calen foc a caixes, mapes i trespeus i marxen de Molló.

***

Al Voló, Ferran Soldevila rep un telegrama de Carles Riba, aquest li comunica  que aquell matí anirà a Perpinyà i que voldria veure’l. Soldevila, que ja volia anar a Perpinyà el dia abans, agafa l’autobús. Quan arriba, va a casa de Bosch Gimpera per no hi troba en Riba: “en Riba havia sortit i havia deixat dit que tornaria al cap de mitja hora “. Va a l’hotel  Sala, torna a casa de Bosch Gimpera a qui troba a la porta acompanyat d’Sbert. Com que en Riba encara no havia tornat, va al barber. “Quan torno, torna a ser fora.”  Va al Casal Català, Pompeu Fabra li diu que Riba és al pis de dalt amb en Frontera:

“Finalment ha baixat en Riba. Hem parlat una estona però no gaire del tema de la carta [segurament l’escissió amb els altres de la Institució de les Lletres]. Ja s’havia entrevistat amb en Trabal [potser aquell mateix dia?] i amb els altres i tot s’havia arreglat.  En parla, però, amb un menyspreu absolut.” (Ferran Soldevila, Dietaris de l’exili i el retorn, vol. II, p. 427)

***

Després de caminar més de deu quilòmetres Pere Calders i Enric Cluselles arriben a les tres de la tarda al Coll d’Ares. Calders descriu el que veu i els seus sentiments i el seu dolor per la tragèdia de tots:

“Hi ha milers de soldats acampant dalt de la carena, esperant l’ordre de passar a França. […] El barranc que recull les aigües de la collada està ple d’esquelets de cotxes i camions militars. […]Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç que desfà Catalunya i amb ell la nostra vida. No podria explicar aquesta desolació que ens volta; tots estem una mica malalts per les nits passades al ras en aquestes muntanyes de neus eternes. Hi ha caravanes de ferits mal curats i amb la carn gangrenada, que s’aguanten drets i caminen perquè els sosté l’obsessió de fugir. He vist dones i criatures mortes a la vora dels camins, de misèria, de fred o de cansament, i cares, milers de cares primes, pàl•lides, amb una resta de voluntat a la mirada, la mica de voluntat que ens resta a tots plegats per a seguir caminant.”  (La Revista dels catalans d’Amèrica, novembre de 1939).

Al cap d’una hora, a les quatre de la tarda, obren la frontera i poden passar. Anys més tard explicà:

“Amb prou feines vam tenir esma per arribar a la frontera. Varem lliurar l’armament als gendarmes. […] Jo tenia els cos ple de sarna complicada amb un eixam de poll, una combinació diabòlica que obliga a gratar-se dia i nit.” (Pere Calders a Plomes catalanes contemporànies, p.83).

 19390210_entrega-darmes.png
Soldats republicans entregant les armes

Els fan anar a Prats de Molló, una caminada de més d’onze quilòmetres quan ja venien esgotats i, alguns, malalts . En contrast amb el que Calders va escriure a La Revista dels catalans d’Amèrica, Enric Cluselles recorda un Calders amb ànims encara de fer broma:

“En Pere, pujant cap a Prats, encara va canviar unes sabates maques que havia trobat a l’església de Molló per un naranjero. Ens en anàvem a l’exili i encara estava d’humor de canviar-se unes sabates per un fusell. Fèiem coses d’aquest tipus. Anàvem en fila índia i vèiem com estimbaven els cotxes. Ens ho miràvem com un espectacle” (Julià Guillamon. El dia revolt: literatura catalana de l’exili, p.28)

***

Probablement avui, a Perpinyà,  Joan Oliver, Francesc Trabal i el germà d’aquest obtenen el passaport i marxen a Tolosa.

***

Segurament ja és fosc quan Pere Calders i els seus companys arriben a Prats de Molló, immediatament els porten a un camp de concentració. Camp, molt improvisat de manera que els exiliats havien de dormir al ras, sense cap protecció.

***

A Tolosa, Anna i Jordi Murià reben un telegrama del seu germà Josep M. que ha aconseguit arribar a Perpinyà. Anna li contesta dient-li que vagi a Tolosa.

Advertisements

2 responses to “Divendres 10 de febrer de 1939

  1. Des d’Avinyó, l’escriptor Pierre Rouquette, membre corresponent de la ILC a Provença, està al corrent de la situació i reforça el seu compromís. Escriu a Trabal i li pregunta “què necessiteu per sortir de Perpinyà” perquè si pot, ho farà.
    Al llarg de 1938, Rouquette ha canalitzat part de les ajudes del moviment de solidaritat dels escriptors europeus pro-republicans cap a Barcelona.
    Ara, reconstitueix el Comitat d’Ajuda ais Intellectuaus Catalans creat amb el poeta Jorgi Réboul i altres occitanistes el 1938.
    En els anys de la guerra les relacions havien estat estretes, especialment el darrer any, en què l’ajuda provençal s’intensificà a mesura que s’incrementava l’escassetat d’aliments a Barcelona. Ara ho seran més.

  2. Una altra de les accions solidàries que reben els escriptors catalans és la que prové dels Estats Units d’Amèrica.
    L’escriptor i crític literari nord-americà Henry S. Canby, fundador del Saturday Review of Literature de Nova York, fa arribar a Josep Homs del Centre Català de Marsella una aportació de 2.589 francs per als escriptors catalans.
    Com que ja no té lloc la compra de queviures per enviar a Barcelona, Josep Homs donará els diners a Pous i Pagès.
    Homs escriurà a Nova York per explicar la nova situació dels escriptors catalans i li demana que coninuï amb els seus gestos humanitaris.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s