Dimecres 8 de febrer de 1939

19390208_mapa-situacio-exercit.pngLes tropes franquistes continuen avançant cap a la frontera, avui, entre altres poblacions, han entrat a Figueres,  Besalú i Santa Pau. El bombardejos se centren en la zona de Roses i La Selva. Negrín ha marxat al Portús on ha passat la nit a la part de l’estat espanyol.

Els “vuit” passen uns dies a Perpinyà, gràcies al permís de sojorn de vuit dies que han obtingut.

Durant els primers dies del nostre sojorn a la ciutat, dormírem en matalassos a la cambra dels Rouveret Montanyà, Roure i jo, i menjàrem a l’Hôtel Sala d’una manera com mai en temps normal no havíem menjat a Barcelona: dos banquets diaris. Del Casal Català a l’Hôtel Sala, inundats ambdós de refugiats. I viceversa. Així transcorrien els dies. A Perpinyà, rebo els primers francs. De Tragan i de Picasso.”  (Sebastià Gasch, Etapes d’una nova vida: Diari d’un exili., p. 18).

***

Agustí Bartra que havia iniciat la marxa des d’Alins (un poblet del Pallars Sobirà), travessa la frontera pel Port de Boet, amb neu fins als genolls.

 19390208_port-de-boet.png

 Port de Boet

“Vaig passar a França pel port de Boet amb ronya a la pell, el diccionari Fabra, el Rilke i una biografia de Maragall a la motxilla.”  (Agustí Bartra a Plomes catalanes d’avui, p. 4.)

En un poblet francès els vacunen i, els porten cap al camp de Sant Cebrià (Saint Cyprien), un dels pitjors camps del Rosselló.

A Sant Cebrià també va estar internat Lluís Ferran de Pol que, poc després, a partir de les notes que havia pres, va escriure una sèrie d’articles sobre la seva experiència (alguns es van publicar en el diari mexicà El Nacional) i hi descriu aquest camp:

“De pronto nos hallamos ante unas alambradas que cercan el campo. Entramos por una ancha puerta en la que unos negros, bayoneta calada, montan la guardia. Andamos por este cercado, atónitos. No queremos creer lo que ven nuestros ojos. Nos ha entrado miedo de afrontar la realidad. Y miramos aterrados estas dunas, estas ondulaciones de desierto que van a perderse en el mar. Una especie de juncos y una hierba baja y seca son toda la vegetación de este lugar horrible. No hay ni una cabaña ni un pequeño refugio contra el viento que empieza a soplar. Vamos de aquí para allá buscando un lugar. Pero es inútil. Es preferible abrir las manos, soltar nuestros fardos y tendernos como bestias. Vamos cerca del mar, junto a las alambradas. Y nos derrumbamos sobre nuestros sacos.
En el otro lado de la alambrada, tras un pequeño parapeto de arena, un negro tiene emplazado un fusil ametralladora. El senegalés está echado tras su máquina y nos vigila con ojos atentos. El cañón del arma está paralelo a la alambrada. Cualquiera que salga puede ser barrido. Todo este aparato bélico resulta grotesco. Somos un pobre rebaño agotado que sólo ansía una poco de descanso. Sobran los africanos de actitudes marciales. Un poco de agua con que lavar nuestros pies hinchados por la caminata absurda, algún alimento que nos reanime, si no es pedir mucho unas tablas que defiendan nuestro rostro de la arena que nos hiere: todo lo demás es una inútil bravata militar.” (Lluís Ferran de Pol, Campo de concentración, p. 50-51.)

19390208_entrada-camp-concentracio.png 
 Soldats entrant en un dels camps de concentració
Advertisements

2 responses to “Dimecres 8 de febrer de 1939

  1. Josep Palau i Fabre escriu que el grup d’escriptors va rebre 300 francs per cap (Palau, 1971).
    Joan Oliver també narra aquest episodi a l’article “Pablo Picasso” (Oliver, 1999): “Aleshores, en Sebastià Gasch, que era de la colla, tingué una idea lluminosa: llançar un SOS telegràfic a Picasso. L’hoteler ens féu un petit préstec i expedírem un telegrama en termes angoixosos. Al cap de vint-i-quatre hores rebíem un gir prou substanciós del pintor”.

  2. «Avui (8 de febrer) he passat la frontera pel coll d’Ares. Encara sóc al cim del coll. En compliment de certes obligacions (imposades voluntàriament) he trepitjat, en el transcurs del dia, la ratlla invisible on comença l’expatriació. Res no ho indica. Ni la terra ni el cel, que són iguals. Però el fet és cert. I ple de conseqüències…»
    Artur Bladé i Desumvila, L’exiliada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s