Dilluns 6 de febrer de 1939

19390206_mapa-situacio-exercit.pngLes tropes franquistes han arribat fins a la frontera andorrana i ocupen la Seu d’Urgell i, en el camí cap a Figueres, Calonge, La Bisbal,  Palafrugell i Pals. Els avions bombardegen Port de la Selva, Vilajuïga i l’ estació de Figueres. Els brigadistes passen la frontera amb milers de soldats que fugen.

A trenc d’alba, tan bon punt s’obre, els vuit es precipiten al “Cafès des Sports”. Seuen en una taula, on es queden, ara uns ara els altres sense deixar mai la taula sola. Segons Sebastià Gasch alternaven els dos cafès: el de París i els dels Sports. Comença el segon dia a França:

“L’endemà al matí, no ens movem dels dos cafès. Ens tornem. Uns, en l’un. Altres, en el de París.” (Sebastià Gasch, op. cit.,  p. 16).

“Començava el segon dia del nostre exili a França. El temps s’havia encallat al Voló, com a tots els pobles fronterers, i anava progressant un error incalculable, inconfessable: milers i milers d’homes i dones i criatures topaven amb la dura, la incommovible llei de l’egoisme. Encara ho ignoraven, però aquelles multituds d’exiliats també es disposaven a ingressar per milers en camps de concentració on, durant mesos i mesos, es va sofrir i morir de fam, de brutícia, de tristesa.” (Xavier Benguerel, Memòries, p. 300).

 19390206_volo.png
 Dones i criatures a l’estació del Voló

Segons Sebastià Gasch a mig matí els telefonen els Rouveret, i diuen que, si no els tornen a trucar, passaran a buscar-los.

La versió de Xavier Benguerel és una mica diferent: Cap a les sis de la tarda quan l’amo del cafè ja ha rebut ordres de tancar a les vuit del vespre i de fer fora tothom, entren un noi jove i dues noies, parlen amb l’amo que assenyala la taula dels “set” (segons Benguerel) i diu que sí, que tots set. Són uns nois que volen ajudar uns intel•lectuals, portant-los a Perpinyà en el seu cotxe, però han de fer dos viatges, en el primer marxen els germans Trabal, Oliver i Gasch. Al cafè queden, d’acord amb Benguerel, ell, Montanyà i Obiols. Molt a la vora de les vuit, torna Rouveret i poden marxar, també a Perpinyà. Just a temps perquè veuen com els senegalesos comencen a portar tots els refugiats que troben al camp.

“Privilegiats i amb cotxe a la porta, trobàvem la còmoda manera d’escapar a la intempèrie, a l’inevitable camp de concentració, on tot, a partir d’aquella nit, havia de ser encara més humiliant i abominable. Ells es quedaven. Al cap de poc el patron els trauria [del cafè on havien passat el dia]
Uns que van sortir darrere nostre ens van veure com pujàvem al cotxe. Ni un de sol no protestà. Cap retret, cap injúria. Al contrari, ben bé un parell va desitjar-nos sort. Com si cada vegada que se salvava algú, se salvés alguna cosa d’allò que vivíem tots junts. ” (Xavier Benguerel, Memòries, pp. 306-307).

Joan Oliver dóna una versió diferent ja que, segons ell, els va portar a Perpinyà un cafeter francès. En tot cas al final els vuit arriben a Perpinyà, poden sopar a l’Hotel Sala on uns passen la nit en cadires i altres van a dormir a casa del matrimoni Rouveret.

L’endemà trobaran Ferran Soldevila i li explicaran com han pogut marxar del Voló.

Advertisements

3 responses to “Dilluns 6 de febrer de 1939

  1. És trist comprovar un cop més lo poc humanament que es van comportar les autoritats franceses.

  2. Els escriptors soldats de Catalunya: Ferran de Pol

    La frontera fou oberta per a la població civil el 27 de gener. Les tropes republicanes desarmades foren autoritzades a creuar-la el vespre del 5 de febrer a Cervera i el dia 6 pel Portús. Ferran de Pol degué de passar-la aquest dia 6 de febrer pel Portús camí del Voló i arriba -amb els primers ocupants- al camp de Sant Cebrià del Rosselló el dia 8.
    L’escriptor Ferran de Pol, tinent de l’exèrcit republicà, va deixar-ne testimoni al volum miscel·lani “De lluny i de prop” (1973) i a Mèxic al diari “El Nacional” en 1939 (“Campo de concentración. 1939” editat com a volum en 2003 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat).
    Precisament Ferran de Pol va escriure sobre la frontera, la derrota i la pèrdua del país que havia defensat amb les armes i amb les lletres…

    “Quina cosa més estranya, la frontera! Sobretot aquesta frontera. Apa, tinent, el discurset. No, Catalunya no acaba aquí, just a la ratlla fronterera. Terres endins, tot serà igual: la gent, l’idioma, l’estil de les cases… Tot el que vulguis, estimat tinent lletraferit. Sí, parla’ns una mica de la Pau dels Pirineus i de totes aquestes coses que t’exalten, pobre noi… Tot serà igual, però una cosa no serà igual: la pau. Serà igual, la gent, el paisatge, l’idioma, però aquí hi ha —a més de tot això— la pau. No hi fa res que el tinent madrileny et digui:
    —Leche, yo, con mi español, me jodo, y tú, con tu maldito catalán, tan fresco, como si no hubiéramos pasado la frontera…
    Però l’hem passada. I mira, company, aquí tenim la pau: la veus?, l’ensumes?… Aquestes són les jugades de les fronteres. Tu, estranyat que ningú no t’entengui, i jo resignat que m’entenguin massa. Ara, a aprendre, tu i jo, el valor d’una frontera, natural o no.
    Abans de la pau, però, la derrota. Les coses pel seu nom. La teva i la meva, tinent madrileny, però sobretot la meva. El teu país seguirà. El meu… I bé, parlem de la derrota. I no pas de la derrota que es tem, que s’ensuma, que es veu venir, sinó de la derrota concreta, indefugible, que, com una descàrrega elèctrica, et sacseja tot el cos només de posar els peus a la ratlla fronterera, i, com més absurda, més electritzant.
    Apa, estimat tinent amic dels discursos i de guardar les formes, apa, empassa-te-la, ara, la derrota. Què et sembla! ¿Si els feies un discurset, a aquesta fila de gendarmes que ens mira passar? Podries dir-los: «Gràcies, moltes gràcies per la rebuda. Aquí venim els qui vam triar de passar a França»… Bé, sí, ja ho sabem, som a casa, encara, però… D’altres, en canvi, es van quedar prop del tinent d’oficina, que no estava per sotracs, ell. Ho vam fer molt bé, nosaltres. Joc net: vam deixar triar. No, no tots van poder triar, és cert, no tots. Alguns es van quedar lluny, ni aquí ni allà, lluny… Mireu, no era culpa nostra, però els anàvem perdent com llavors caigudes d’un sac foradat… Apa, tinent merdós, per què no els fas un discurs, ara? ¿La comprens, però la comprens bé, ara, la raó dels qui volien fotre el camp sense xerrar?… El material, sobretot el material… Idiota, material i camions, i fins aquesta pistola inútil que et penja cintura avall, com un penis musti, tot ho donaràs. I ho donaràs als de l’altre cantó de la frontera, que tampoc no són els teus. Pobre tinent, fins el naranjero, donaràs. La metralleta només feia por als fugitius. I ho deixaràs tot aquí, sense rebut, sense ordre per escrit, tu, que ets tan amant de les fórmules i del que tu en dius les responsabilitats militars concretes. Ho deixaràs tot aquí, fins la vergonya, perquè aquesta és la ratlla de la derrota. Perquè la frontera, perquè la pau, perquè la vida, és, ara, aquí, la derrota. Ensalivala, mastega-la, empassa-te-la. ¿Amarga, la derrota, tinent? T’hi hauràs d’acostumar. Ah, i no et creguis, la derrota marca, marca per sempre. Perquè les derrotes es paguen, no ho sabies, tinent? Les derrotes es paguen cares, i tu la pagaràs, i la pagarà tot aquest ramat que fuig, i la pagarà la terra que deixeu.”

    Ferran de Pol, “De quan de Sant Cebrià del Rosselló en dèiem Saint-Cyprien”, dins “De lluny i de prop”, Barcelona: Selecta, 1973, p. 27-29.

  3. La sortida del Voló dels escriptors deuria ser sorprenent.
    Francesc Trabal escriu a la seva dona a l’arribar a Perpinyà i li explica com passen de l’angoixa a la satisfacció “comme pour miracle”.
    També el seu germà Josep Maria, quan escriu ell, parla d’una “epopeia inenarrable”
    I Joan Oliver quan al vespre escriu a Josep Pous i Pagès li diu que “hem vençut les dificultats en què ens trobàvem a Le Boulou gràcies als bons oficis d’un matrimoni francès que ha fet un veritable miracle”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s