Diumenge 5 de febrer de 1939

19390205_mapa-situacio-exercit.pngLes tropes franquistes han ocupat Palamós i s’acosten a Palafrugell. A la matinada Negrín i Azaña travessen la frontera pel Coll de Lli, més tard ho fan Companys i Aguirre. Després de deixar Aznar a les Illes, Negrín torna a cap a Agullana. Han entrat a França, 230.000 civils i 10.000 ferits. A la tarda les tropes republicanes poden passar la frontera.

A Can Mallol o al mas Barceló, a les cinc de la matinada, els vuit es preparen per passar la frontera pel coll de Manrella pujant per la muntanya, com recorda  Pere Quart a les  Corrandes d’exili.

“Una nit de lluna plenatramuntàrem la carena,lentament, sense dir re…Si la lluna feia el pletambé el féu la nostra pena.”Perdent-se més d’una vegada, en una pujada dramàtica en alguns moments, arriben al Coll de Manrella:

19390205_coll-de-la-manrella.png
Coll de la Manrella

 

“Els “vuit” -Montanyà, Obiols, Benguerel, Trabal i germà, Roure, Oliver i jo- ens sentim més units fraternalment que mai. […]  Ens acomiadem de Serra [un dels mossos d’esquadra que coneixien] i els mossos. El moment és patètic. Comença la pujada per un camí gairebé vertical i ple de pedres humides. Encara és fosc. El silenci, gairebé absolut. I arribem a la “ratlla”. Una pedra la marca. Sensació indescriptible de deslliurança. Cantem victòria. Clareja. Esmorzem damunt l’herba. Al lluny es divisen les Illes. Esperem que es faci clar i entrem al poble.” (Sebastià Gasch, Etapes d’una nova vida: Diari d’un exili., p. 14).

Benguerel ho explica així en les seves memòries:

“En la fosca, el camí era indecís, perdedor. Ens vam equivocar moltes vegades abans d’arribar al cim. Finalment una pedra termenal va indicar-nos que ens trobàvem a ratlla de frontera. A baix, al peu de la carretera fonda i entenebrida, s’arrengleraven les dues dotzenes mal comptades de cases de les Illes. Eren quarts de sis del matí. El cel era tot estrellat. Per defensar-nos del fred i de la fatiga ens vam refugiar en un casalot enrunat i abandonat a mitja vessant de la collada, i bon punt es féu de dia i al poble van obrir les primeres portes, vam afanyar-nos a baixar.  (Xavier Benguerel, Memòries, p. 295)

Quan ja han arribat a les Illes veuen Azaña i Negrín, aquest torna a Espanya. Els donen pa i llet. Un gendarme els ordena d’anar al Voló i comencen a caminar per la carretera.  Contemplen el Canigó.

“En una giragonsa, poc abans d’arribar a Maurellàs, va aparèixer el Canigó, nevat, impressionant, amb el seu collar de núvols tènues, blancs.” (Xavier Benguerel, op. cit. p. 296)

***

A Tolosa, a les vuit del matí, Magí Murià marxa cap a París amb la seva dona. Deixa a Tolosa dos fills, la gran, Anna, i el  petit, Jordi.

***

A la carretera, ja a prop de Maurellas, els vuit troben uns soldats que els lliuren als gendarmes,  els escorcollen, els fan anar a la sala d’actes del poblet, els diuen d’anar al Voló. Veuen camions amb “dones miserables i criatures”, un balneari.

“15 quilòmetres de tortes i més tortes per un camí, si no de bast, de carro. A la dreta, un bosc ombriu, salvatge; a esquerra, el pendent del congost per on s’esmunyia, baladrera i esvalotada, la riera de les Illes.”  (Xavier Benguerel, Memòries, p. 296)

Quatre o cinc quilòmetres després de començar a caminar, a Xavier Benguerel se li fa una ferida al peu, es canvia les sabates amb les d’ Armand Obiols, però li segueixen fent mal, amb una fulla d’afaitar fa una bretxa en forma de U a la sabata, així pot continuar la fugida.

***

A Perpinyà, a l’hotel, la família de Rovira i Virgili dina xocolata, llet, pa, mantega, plàtans i taronges.  Continua l’allau de refugiats:

“A despit de les grosses dificultats i de les mesures restrictives, per tota la llargada de la frontera dels Pirineus Orientals, entra gent, una gentada seguida i espessa que omple carreteres i camins i viaranys i senders. Les fosques riuades de multitud que veiérem al nostre pas per Girona, Olot, Figueres, i La Jonquera, i les riuades semblants que avançaven per altres llocs, van entrant al Rosselló a través dels colls pirinencs. Entre els concurrents al Centre Català comencen a córrer algunes xifres, insegures, però molt altes. Hi ha qui calcular que han entrat ja 200.000 ànimes. I la riuada persisteix, més aviat en creixença; durarà sens dubte força dies. No són ací ni la meitat dels que vénen, la gran majoria dels elements militars no han passat encara. Sí, sí: centenars de milers de catalans hauran sortit de Catalunya. Ben bé les tres quartes parts d’exiliats són catalans.” (Antoni Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana: Memòries sobre l’èxode català, p. 187).

A les tres Antoni Rovira compra un bitllet per anar a Tolosa, a les cinc ja són a l’estació, tot i que el tren no surt fins al cap de dues hores.

***

Els “vuit” arriben al Voló, a l’entrada del cementiri uns gendarmes els diuen. “Allez, allez, vous êtes libres”. El Voló és ple de refugiats:

“El poble era una creixent turbamulta de refugiats que desembocaven interminablement per la Jonquera i que, inundaven, sobretot l’esplanada de l’estació, la place de la Victoire, on hi ha el monument aux enfants du Boulou.” (Xavier Benguerel, op. cit., p. 297.)

19390205_refugiats.png
Refugiats al Portús (fotografia d’August Chauvin)

Venen el poc que tenen, Xavier Benguerel i Lluís Montanyà fan cua a la fleca per canviar diners, els en donen molt pocs però poden comprar i devorar una barra de pa, una taula de xocolata.Segons Sebastià Gasch troben una senyora francesa, Madame Rouret,  que diu que els ajudarà:

“Una senyora francesa demana per a parlar amb Trabal. Expectació. Ha dit que miraria de treure’ns d’allà. Ho acollim amb escepticisme. Benguerel ha canviat bitllets de sèrie amb els quals sopem amb sandvitxos.” (Sebastià Gasch, op. cit.,  p. 16).

Passen la tarda al cafè des Sports:

“Va ser una tarda interminable. Ocupàvem la taula del Cafè i, de tant en tant, per torns, sortíem a saber què passava, què es deia.” (Xavier Benguerel, Memòries, p. 299).

***

Antoni Rovira i Virgili i la seva família arriben, finalment, a Tolosa:

“Després de tant d’anar amunt i avall, d’un costat a l’altre, ara teníem llit per dormir, dinar i sopar a la Maison des Étudiants. I des dels nostres petits apartaments, encara que miseriosos, vèiem l’espectacle, ric de color, del Canal amb les seves barcasses.” (Teresa Rovira)

***

Al Voló, tot i que l’amo del cafè dels esports els deixaria quedar-s’hi a la nit, els gendarmes impedeixen que ho facin, i han de sortir al carrer, fora de la protecció del cafè.

“En canvi, allò que era cert i que ens queia al damunt, era la nit, angoixosa, freda. La veies, glaçava les bombetes de la plaça de la Victòria. La gent procurava encongir-se […] Gendarmes i senegalesos patrullaven d’un extrem a l’altre del poble.” (Xavier Benguerel, op. cit., p. 299.)

Intenten dormir a la “gare”, però ja no hi troben lloc perquè està plena de refugiats. Finalment aconsegueixen ficar-se en un casalot.

“I sortim. Fa un fred terrible. La gare, sota una llum dramàtica, és impressionant. Refugiats embolicats amb mantes, immòbils i morts de fred. Cap vagó on aixoplugar-nos. Tornem enrere i comencem a obrir portes. Ens fiquem en un casalot sinistre. L’espectacle és al•lucinant. Llum d’espelmes i una cinquantena de dones ajaçades. L’una plora desesperadament. Els amics s’entaforen al fons. Jo, amb l’abric posat i sense què fer del barret, m’instal•lo vora una porta que s’obre contínuament. La sensació de vexació és completa. Desmoralitzadora.” (Sebastià Gasch, op. cit. p. 16.).

Joan Oliver dóna una versió diferent, tant en una carta que escriu l’endemà a Pous i Pagès com en una entrevista feta més de quaranta anys després.

“Vam passar la frontera ahir per la Vajol, sense passaport (…). Aquí hi ha una confusió terrible. Som al camp de concentració i dormim al ras. Anit vam escriure a Jules Romain i Benjamin Cremieux demanant si podien fer alguna gestió per nosaltres.” (transcrita per M. Àngels Bosch en el pròleg a Josep Pous i Pagès, Memòries, p. 17.)

“Férem quaranta-cinc quilòmetres a peu amb tres duros de plata entre tots, i vam anar a parar al camp del Voló, que tot just s’organitzava. A la nit aprofitant que encara no hi havia tanques ens vam evadir.” (Joan Oliver a Plomes catalanes contemporànies, p. 40.)

Anuncis

2 responses to “Diumenge 5 de febrer de 1939

  1. Bones, Iolanda, aquest poble amb refugiats és el Portús, la part de la frontera amb la Jonquera, i la fotografia és d’August Chauvin, del Fons Chauvin de l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals a Perpinyà.

    Salut,

    Miquel

  2. Jo tenia 8 anys al gener del 39 i vivia al Voló des de feia uns mesos. Vaig veure passar tota la corrúa que baixava de la frontera. Al davant de l’establiment termal s’hi havia instal.lat la Creu Roja francesa (és a dir gent del poble i també la meva mare, francesa parlant català i castellà). Era sobretot castellà la llengua que més se sentia parlar; i les senyores de la Creu Roja local distingien força bé aquell que era català (“aquest és dels nostres”, deien) i l’ajudaven en el que podien; tanmateix, intentaven ajudar tots els que passaven, fos quina fos la llengua, però es notava una diferència.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s