Dijous 2 de febrer de 1939

19390202_mapa-situacio-exercit.pngL’èxode continua, es calcula que avui han passat per Figueres més de 45.000 persones. Santiago Carrillo serà l’encarregat d’organitzar la resistència d’aquesta ciutat. Comencen els preparatius de marxa dels dirigents republicans. Les tropes franquistes han arribat a Sils, Maçanet de la Selva, Berga, Vidreres, Lloret i Tossa de Mar. El nombre de presoners és molt elevat.A Perpinyà els escriptors no troben la tranquil•litat que esperaven perquè hi ha el perill que els agafin i els portin a un camp de concentració. Aquest primer dia tenen molts problemes. Rovira i Virgili, Miquel Joseph i J. M. Capdevila els expliquen amb alguna petita divergència.Segons Rovira i Virgili, a la matinada, uns gendarmes fan baixar els homes de l’autocar  i els demanen els papers. Tot i que no se’ls emporten detinguts,  els diuen que tothom ha de tenir una autorització personal per poder quedar-se a Perpinyà, han de despertar el conseller Bosch Gimpera perquè faci les gestions necessàries. A mig matí agafen Avel•lí Artís i la seva família, Domènec Guansé, Anna Murià i la senyora Baldó de Torres. Al cap d’un parell d’hores són alliberats. Els altres refugiats només gosen fer breus sortides de l’autocar.

19390202_hotel-sala.png Hotel Sala

Segons Miquel Joseph d`hora al matí els fan sortir del cafè de l’Hotel Sala on ha passat la nit amb Capdevila i Mallol i, amb altres persones de les quals no diu el nom, els porten a les Hares. Com que la majoria tenen passaport col•lectiu, Joseph, que té passaport individual i per tant no pot ser detingut, es compromet a anar-lo a buscar però també decideix anar a veure el prefecte que li aconsella que marxin, com més aviat millor, de Perpinyà. Torna a les Hares amb el passaport col•lectiu i al cap d’un parell d’hores els seus companys són lliures.Capdevila situa poc abans de mitja nit la detenció i explica que se’n surten gràcies a Miquel Joseph

“[…] tornava [Miquel Joseph] al cap d’una mitja horeta amb una llista d’una vintena que podíem sortir del camp […] I ja tenim Feliu Elias i la senyora Baldó, amb la resta de la vintena de la llista, que, amb sorpresa de tothom, s’escorria del camp custodiat pels negres algerins.” (J.M. Capdevila, Del retorn a casa, p. 69).

En el cafè del dia anterior, (al costat de l’Hotel Sala) Miquel Joseph troba els companys preocupats pel que havia passat. Comenten el que han de fer, Pau Vila s’ofereix a marxar a Tolosa per gestionar-hi l’acolliment d’uns quants dels refugiats procedents d’Agullana. Miquel Joseph anirà directament a París.A l’hora de dinar es presenta de nou el problema d’obtenir menjar ja que els fons de la Conselleria de Cultura s’han exhaurit, cadascú busca una solució pel seu compte:

“Per a l’immediat problema del menjar hi ha tres solucions: la dels que tenen amics particulars a la capital rossellonesa i són convidats a taula; la dels que posseeixen alguns centenars de francs propis i paren en un hotel o mengen al restaurant; la dels que, sense francs ni amics, accepten, amb gratitud, els menjars col•lectius organitzats al Centro Español, que té molts socis i dirigents catalans.” (Antoni Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana: Memòries sobre l’èxode català, p.175).

Després de dinar Miquel Joseph va al Consolat d’Espanya on sol•licita passaport individual per a tots els que figuraven en el col•lectiu.

“El cònsol personalment ens els lliurà i nosaltres mateixos els emplenàrem”. (Miquel Joseph i Mayol, El bibliobús de la llibertat, p.139).

Segons Miquel Joseph al vespre arriba Enric Roig, encarregat per Ventura Gassol de repartir diners entre els intel•lectuals (segons Rovira i Virgili és el dia 4 quan li donen un ajut econòmic).

“Enric Roig arribà cap al tard, amb uns milers de francs, no gaires, que repartírem equitativament entre la cinquantena llarga de persones que integraven el grup, de la manera següent: 1.000 francs a cadascun dels que ens dirigíem a París, 500 als qui anaven a Tolosa i 300 als qui restaven a Perpinyà. La diferència quantitativa  corresponia, aproximadament, al cost del bitllet del tren en tercera classe.[…]Per la meva part considerava la missió complida.Aquella nit poguérem dormir altra vegada a l’hotel, còmodament, en un llit ben tou i amb bons abrigalls. Vaig sopar d’hora  i a dormir com les gallines.” (Miquel Joseph i Mayol, op.cit., p.139).

***

Mentre, Pous i Pagès a Avinyó escriu una carta a Carles Pi i Sunyer on li diu que ha decidit anar a París i no anar a Tolosa ja que no hi té res a fer 

“I vull defugir el contacte de certa gent que a Barcelona ja sabeu que n’estava fins a la cima dels cabells.” (reproduït a La Cultura catalana en el primer exili, 1939-1940 : cartes d’escriptors, intel•lectuals i científics, p. 9)

***

Uns quants escriptors, entre ells Antoni Rovira i Virgili, han de tornar a dormir a l’autocar amb el fred que entra per una escletxa i la incomoditat de dormir en els seients del vehicle.

“¿On dormirem els que no tenim francs per anar a l’hotel o a l’hostal? Haurem de dormir als carruatges, ja ens hi anem acostumant. […]Els petits dormen, els grans no tant. Estem estrets i incòmodes. L’estretor té en aquest cas un avantatge: així sentim menys el fred.El fred, però, es declara contra mi. Prop del meu seient, l’autocar té un ample forat per on entra un corrent d’aire. A despit d’haver tapat el forat amb papers i cartons, tota la nit sento com una fulla d’un ganivet molt fi, l’aire tallant de la nit perpinyanesa.” (Antoni Rovira i Virgili, op. cit. p. 176).

Anuncis

One response to “Dijous 2 de febrer de 1939

  1. Que els últims cèntims de les institucions públiques catalanes anéssin destinats a un grup concret de persones confirma el que continuem veient avui dia: el favoritisme dels dirigents cap una classe de gent -escriptors, periodistes, artistes…- amb influència pública, capaços de generar una bona propaganda del govern que els empara.

    En aquest dietari històric que vilaweb ens regala als internautes -i és un regal fantàstic!- podem llegir i comprendre com cada família o intel·lectual que va camí de l’exili reb i gestiona d’una manera diferent aquestes privilegis que el govern els ofereix. I aquesta diferència és a vegades molt gran. Hem vist la senzillesa, per exemple, de la família Rovira i Virgili.

    Però la diferència més gran -l’abisme diria jo, que no sóc ningú- la varen avançar en camió. La diferència anava descalça i bruta, a peu per camins gelats. La gent que a riuades anava a l’exili i que el govern va abandonar -o valorar menys que els seus intel·lectuals, que ve a ser el mateix-. La diferència són els catalans sense noms per la història.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s