Dimecres 1 de febrer de 1939

19390201_mapa-situacio-exercit.pngA Figueres, als soterranis del castell de Sant Ferran, s’ha celebrat una sessió de les Corts Republicanes (la tercera i última que es feu a Catalunya). El president de la República Espanyola, Manuel Azaña se’n va de Peralada i marxa cap a Agullana (la Vajol) on s’instal•la a can Barris, una masia allunyada del poble. Les tropes franquistes han arribat a Vic i bombardegen l’estació de trens de Girona i l’aeroport de Vilajuïga.

Al Voló, molt d’hora, es desperten els que han dormit a l’autocar i els pocs que ho han fet en una pallissa, com Jordi Murià i els Francés a qui la propietària ofereix un bol de llet calenta. És un dia molt fred però assolellat. Veuen soldats senegalesos i grups de refugiats.

És un matí d’espera per obtenir el permís per poder anar a Perpinyà. Pau Vila marxa per gestionar-lo, mentre els altres van al barber i els que poden canvien rellotges, joies, diners per francs, compren menjar, dinen, tornen a contemplar el Canigó.  A les quatre els diuen que ja tenen un permís col•lectiu per marxar a Perpinyà.

“A les quatre de la tarda rebem la noticia que ens ha estat concedida l’autorització per traslladar-nos a Perpinyà. En acabar tard de dinar a l’hostal, surto un moment al carrer i trobo Bosh Gimpera i Agust Pi Sunyer, que vénen de fer les gestions a favor nostre.” (Antoni Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana: Memòries sobre l’èxode català, p.168-169).

A la vora de Perpinyà els gendarmes els aturen, passen moments d’angoixa ja que els volen portar a un camp de concentració. Jordi Murià, que no té els papers en regla, salta de l’autocar, arriba a Perpinyà i va a l’ hotel Sala on li han dit que trobarà refugiats catalans.

“Durant aquesta espera hem corregut el perill més gros del viatge. Hom volia de totes passades portar-nos a un camp provisional de concentració establert prop de Perpinyà. Es veu que la multiplicitat i la rapidesa de les disposicions, ordres i contraordres de les autoritats franceses sobre el cas dels refugiats, ha produït confusió entre els agents diversos: policia, gendarmes, funcionaris municipals i departamentals. Cada una d’aquestes categories d’agents té una diferent línia de conducta i fins un diferent grau d’amabilitat. Els més rígids són els agents de policia. Els que ho són menys, els agents municipals.
A còpia d’explicacions, de consultes telefòniques i de conferències entre els agents diversos s’aconsegueix al capdavall l’autorització perquè els nostre vehicles entrin dintre la ciutat i hi facin nit. Tenim unes quantes hores de coll.” (Antoni Rovira i Virgili, op. cit., p.170-171.)

Arriben a Perpinyà a les vuit del vespre, segons Rovira i Virgili, a mitja tarda, segons Miquel Joseph. L’autobús s’atura a l’esquerra del canal, al costat de l’Avinguda dels Plàtans, gairebé davant Hotel Sala.

“A mitja tarda arribaren els nostres amics, acompanyats del rector de la Universitat Autònoma, Pere Bosch Gimpera. Havien fet el viatge sense contratemps”  (Miquel Joseph i Mayol, El bibliobús de la llibertat, p.132).

Miquel Joseph es reuneix en un petit cafè, davant de l’hotel Sala, amb  Capdevila, Mallol, Fabra, Pau Vila i Guansé.

“Abans de sopar ens reunirem al petit cafè que hi havia enfront de l’Hotel Sala; davant mateix hi havíem estacionat el bibliobús i l’autocar.
Mestre Fabra em lliurà els francs sobrants que li havia donat Casademunt al Pertús [el conegut de Joseph amb qui ell havia parlat el dia abans] i els cinc-cents del gir telegràfic enviat per Gassol. Va dir-me que valia més que jo els administrés.”. (Miquel Joseph i Mayol, op. cit., p. 133).

Van a sopar en un petit restaurant. Mentre esperen que els portin el que han demanat, s’acaben tot el pa.

El problema més important, en aquest moment,  és el de l’allotjament, resolt pels que tenen amics o coneguts a la ciutat com Fabra i Solé i Pla. Joseph amb Mallol i Capdevila, cedeixen el seu llit a les dones de més edat i decideixen passar la nit al cafè de can Sala, on no passarien fred.  Magí Murià intenta dormir a la sala cafè del Centro Español, el seu fill dorm en el bibliobús:

“El cap apuntalat sobre un neumàtic els peus dins un prestatge, la primera nit, la segona la palla bruta i trinxada d’una habitació que el Partit Comunista bonament oferia als refugiats.” (Jordi Murià,  Memòries al final de la guerra, p. 35).

19390201_castellet-de-perpinya.png Castellet, Perpinyà

Antoni Rovira i Virgili i la seva família dormen en l’autocar,

“Amb l’excepció d’alguns expedicionaris que s’allotgen en cases d’amics personals, el gros de l’expedició ha hagut de dormir, per segona vegada, als carruatges, que han anat a situar-se en un lloc de parada d’autobusos de línia, al llarg de la barana del canal per on la Tet s’escola. Asseguts dins l’autocar, albirem a l’altra banda del corrent d’aigua, l’ombra del Castellet. Aquesta nit els records de la història ens faran companyia.”  (Antoni Rovira i Virgili, op. cit. , p. 171).

Anuncis

One response to “Dimecres 1 de febrer de 1939

  1. Pel testimoni d’Antoniette Bordesvieilles, la dona de Francesc Trabal, podem conèixer detalls d’aquestes hores al Voló. Anit, un sopar senzill que esdevé tot un luxe i el cafè del poble que no tanca les portes i serveix de dormitori improvisat. El seu terra és l’alternativa a l’autocar, per als que no tenen la fortuna de trobar lit.
    Avui ha pogut comprar pa, mantega, formatge i tres “toscanos” que els farà passar, juntament amb la carta, cap a l’Agullana perquè ho rebin Francesc Trabal i ho reparteixi entre els companys.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s