Dimarts 31 de gener de 1939

19390131_mapa-situacio-exercit.jpgLes tropes franquistes han arribat a Blanes. El nus ferroviari de Maçanet de la Selva, “l’Empalme”, i el nus de carreteres de Sils han estat massacrats pels bombarders. Azaña es prepara per marxar de Peralada.

 A les vuit del matí d’un dia assolellat, tothom qui té passaport ja és a punt per marxar. Benguerel, un dels que s’ha de quedar, encomana a Pompeu Fabra que vetlli per la seva dona.

Un dels camins del
Mas de Can Perxers
19390131_camins-del-mas-de-can-perxers.png

“Agrupats al mig del camí que va de Can Perxers a la carretera, els expedicionaris reben les últimes instruccions de llavis de Pi i Sunyer, Bosch Gimpera, Ramon Frontera i Pau Vila. Aquest passa llista i resol alguns petits problemes que es van presentant. Mai ningú dels que hem de fer avui el viatge no havia esperat amb tanta emoció ni amb tanta il•lusió el moment d’una partença.” (Antoni Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana: Memòries sobre l’èxode català, p. 149)

Hi ha dos vehicles: el bibliobús i un autocar. Al davant hi va un cotxe oficial amb el conseller de Justícia de la Generalitat, Bosch Gimpera. A l’autocar, les dones i els homes de més de cinquanta anys, Pompeu Fabra, Anna Murià, Feliu Elias, la dona de Xavier Benguerel i, probablement les d’en Trabal i Joan Oliver, Antoni Rovira i Virgili i esposa, Domènec Guansé, Alfons Maseras, Avel•lí Artís, Josep M. Francés, …; en el bibliobús, mig encaixonats, els joves: els fills de Jordana, Francès, de Rovira, la filla de Feliu Elias i Jordi Murià, aquest té molta por perquè no té els papers en regla:

“Per fi, el 31 de gener, surt la primera colla d’intel•lectuals i parlamentaris, jo amb ells. M’inquibeixo al bibliobús, ells tres [la mare, el pare i la seva germana] ho fan a l’autocar. Un conseller amb el cotxe oficial al front de la caravana. Camí de la Jonquera, camí de lo desconegut. Segons el pare era un dia assolellat, jo no ho sé. La veu seca d’angoixa […]. Filtrat per una cortina espessa encara arriba a la meva oïda la veu dels companys que parlaven de gent miserable, de masses de desesperats arrossegant-se muntanya amunt, de piles enormes de parracs i vehicles i restes de tota mena. No en sé res de tot això. Des del meu racó hom no tenia altre entreteniment que les estanteries i les llaunes de conserva i els formatges arrenglerats sobre un prestatge. El bibliobús no tenia finestres”. (Jordi Murià,  Memòries al final de la guerra, p. 30)

19390131_caravana-refugiats.png

Troben milers i milers de persones que fugen i van cap a la frontera, a peu, en cotxes, en camions.
“Tot just en sortir d’Agullana comencem a veure campaments, estranys campaments sense tendes. Cotxes, camions, i carros s’hi trobaven barrejats; […] I molta roba estesa, roba interior i roba exterior; havia plogut dos dies i dues nits amb violència; no tots els qui acampaven tenien redós i aquest era el motiu de tanta roba posada a eixugar.
[…]
Milers i milers i encara més milers formiguejaven pels planells i per les costes, muntanya amunt fins a perdre’s de vista. A França hom hi entrava a hores determinades i en nombre limitat i com sia que per cada un que passava la ratlla n’arribaven deu per a fer-ho, heus ací que l’aglomeració era, cada moment, major. […] Quines hores més tràgiques, espantosament tràgiques, devien haver passat sota la pluja, sense sostre ni cobert de cap mena que els protegís i amb aquella temperatura, durant les quaranta-vuit que els núvols estigueren buidant-se sobre ells! Tremolaven de fred i l’aigua els amarava; la roba, xopa i gelada, se’ls encastava a la pell i la pluja, despietada, caient sempre.
Hom veia roba estesa al sol, roba bruta, pertot arreu; hi havia gent que, despullada gairebé del tot, esperava que s’eixuguessin els pellingos amb els quals cobrir-se.” (Magí Murià, Memòries d’un exiliat, 1939-1948, p. 85-86.)

***

A Perpinyà Capdevila, Joseph i Mallol són a  dos quarts de nou a l’hotel Sala. Gassol telefona a les nou i diu que ha enviat un gir telegràfic de cinc-cents francs a nom de Pompeu Fabra.

***

A l’ entrada de la Jonquera Bosch Gimpera parla amb la policia i a la duana Pau Vila és qui fa les gestions.

“L’aturada és més llarga del que esperàvem. Aviat seran les dotze. I hem sortit de can Perxers sense esmorzar. […] Veient que l’espera continua, la intendència del grup decideix de passar a les dones i a la mainada  -els vells, ai las!, en som exclosos- unes preses de xocolata sense acompanyament de pa. Més tard, en vista que ja som més enllà de migdia, és servida una petita -petitíssima- ració general de pa i formatge.”  (Antoni Rovira i Virgili, op. cit. p. 155.)

Cap a dos quarts d’una torna Pau Vila, els diu que no els escorcollaran. Segueixen cap a la frontera lentament, S’acosten al coll del Portús, quan un oficial de l’exèrcit republicà els fa aturar per comprovar que no hi hagi ningú en edat militar. Domènec Guansé té problemes per l’edat que aparenta i Jordi Murià ha tingut un moment d’ensurt ja que no el deixaven passar perquè no tenia papers, el fill de Josep M. Francès li dóna la seva cèdula. Poden passar. Els refugiats segueixen anant cap a França.

“Van pujant carretera amunt corrues de gent que ja ha passat pels sedassos policíacs i duaners de la Jonquera, sobretot dones amb farcells al cap i a les mans i amb criatures agafades a les faldilles.” (Antoni Rovira i Virgili, op. cit., p. 155).

***

A Perpinyà, Miquel Joseph, J. M. Capdevila i Ignasi Mallol, s’assabenten que els gendarmes agafen els refugiats que troben pels carrers i els porten a les Hares, l’avantsala dels camps de concentració. Van a Prefectura per saber quina és la seva situació i quina pot ser la dels que han d’arribar. Un oficial els diu que ho preguntin a les Hares. 

***

Els passatgers del bibliobús i de l’autocar arriben al Pertús a la una, l’hora de dinar francesa, les cadenes de la duana francesa estan posades i han d’aturar-se. Veuen els soldats senegalesos per primera vegada. Gràcies al conseller Bosch Gimpera poden passar sense haver d’esperar molt. Primer ho fan les dones a qui nois i noies de l’esquerra reparteixen vasos de xocolata calenta i pa flonjo. Anna en dóna al seu germà . Miren Catalunya per sobre del cap dels senegalesos.

19390131_duana-del-pertus.jpg
A la duana de El Pertús

Hem sortit del vilatge i marxem novament per la carretera.
[…]
En sentir que un del grup anomena el Canigó, estenc el braç i dic:
– Mireu-lo!
Tots adrecen la vista en silenci a l’alta muntanya de cim blanc, que havien cregut encara molt lluny. El gegant encaputxat de neu és allí, davant de nosaltres. (Antoni Rovira i Virgili, op. cit., pp. 160-161 ).

19390131_cim-del-canigo.png

***

A les Hares un oficial comunica a Miquel Joseph que pot estar tranquil perquè té el passaport en regla però que hauria de marxar a un departament allunyat de la frontera. Miquel Joseph li explica que ha d’esperar uns refugiats que vénen d’Agullana, llavors l’oficial l’aconsella de  parlar amb el prefecte però que abans ho faci amb el Cap de la Gendarmeria dels Pirineus Oriental que Joseph coneix d’un viatge anterior.  El Cap de la Gendarmeria dels Pirineus els aconsella que, de moment, no parlin amb el prefecte i que li telefonin si passa qualsevol cosa.

***

Volen arribar a Perpinyà, pel camí els aturen més d’una vegada i fins i tot volen portar-los a un camp de concentració.

“Ha vingut un cap de l’exèrcit francès i Bosch-Gimpera va a trobar-lo per explicar-li el cas nostre. És la sisena o setena explicació d’aquest gènere que ha fet durant la jornada. Gràcies a l’explicació de Bosch i a la comprensió del militar ens treuen del camp.” (Antoni Rovira i Virgili, op. cit., p. 162).

Però no poden anar cap a Perpinyà perquè necessiten un permís especial i han de fer nit al Voló, on ja hi ha milers de refugiats.

“Arribem al Boulou que és nit. La gendarmeria es concentra alarmada. Exhibició de passaports. Espera. Ens vigilen de prop i no ens podem moure. Arriben ordres. Podem circular lliurement. El fet d’ésser una expedició de caire oficial sembla que ens ha fet bé.” (Jordi Murià, op. cit., p. 32.)

Sopen i passen la nit dormint en pallisses, com Jordi Murià i el fill de Josep M. Francès, o a l’autocar.

“Aquest sopar d’hostal és modest, però ben cuinat. Ens sembla un gran àpat després de les escassetats que hem patit, a les quals no donem el nom de fam per un escrúpol. Bon sopa, bon tall, bon vi, bon pa. Que de pressa es buiden els plats amb les piles de llesques! La mossa de l’hostal no para de portar-ne. El Voló i el seu hostal ens semblen un primer pas en el camí de la felicitat.

La nit del Voló

Si el sopar, modest i tot, ha estat bo, i ens ha deixat un record agradable, el dormir torna a ésser per a nosaltres un problema sense solució. No hi ha allotjament al poble; tots els hostals són plens, i no podrem anar a cap altra banda. Hem rebut ordre de la gendarmeria que no ens moguem dels vehicles, que seran els nostres dormitoris.
Aquesta és la nostra nit del Voló. La nit és serena. L’aire és fred, el cel és riquíssim d’estels tremolosos.
Abriguem-nos bé, i dormim, si podem, asseguts dins el carruatge. Demà serà un altre dia.” (Antoni Rovira i Virgili, op.cit.p. 164-165).

***

Al vespre, a Avinyó, els Riba es traslladen a casa de Mlle. Guiot on s’allotjaran fins el 21 de febrer, quan marxen cap a París.

“L’endemà, 31, al vespre, ens traslladàrem a casa d’aquestes senyoretes. Tot ens ho prepararen: una cambra de les golfes que abans havia sigut de la minyona, fou la que hi dormírem; ens hi feren dissabte, hi posaren quadros, tapetets i fins i tot un escriptori. L’Eulàlia dormia en una otomana del saló i els pares a l’habitació d’una de les senyoretes; ens oferien també la cuina.” (Oriol Riba i Arderiu, “La sortida i els primers temps de l’exili, vistos per un noi de setze anys”, p. 322.)

Anuncis

2 responses to “Dimarts 31 de gener de 1939

  1. 1. Benguerel explica la pujada a l´autocar. És un moment emotiu i a mi encara em posa els pèls de punta quan explica que va ser Pompeu Fabra el darrer. No sé si mai sabrem agrair a Fabra i a Rovira i Virgili aquell exemple de dignitat.
    2. Elvira Elias, filla de Feliu Elias (APA_Joan Sacs) m´explicava que quan van pujar al bilbiobús (que era, efecitamente, el vehicle on hi anaven els joves) hi van trobar una bola de formatge. M´imagino que algú ho devia haver guardat per passar-ho a l´laltra banda. Em va dir l´Elvira que la temptació va ser massa irresistible i que el van devorar als dos minuts de pujar-hi.

  2. Hola Quim,
    Saps si en Feliu Elias va exercir com a mestre d’escola abans de l’exili, o al seu temps si l’Elvira Elias va exercir també com a mestra d’escola abans de l’exili?

    Gràcies,
    El meu correu és u1051915@correu.udg.edu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s