Dissabte 28 de gener de 1939

19390128_mapa-situacio-exercit.JPGLes tropes franquistes han arribat  a la vora d’Arenys de Mar i a Granollers, ciutat que, per la seva situació d’enllaç de comunicacions, ha patit bombardejos constants. Milers de persones esperen poder passar la frontera francesa ja que només ho poden fer els que tenen el passaport visat de manera que quan avui al vespre França deixa entrar dones, nens i soldats ferits, la travessen 15.000 fugitius. A Perelada hi ha hagut una reunió entre Azaña, Negrín i el general Rojo, aquest exposa que no es pot frenar la retirada i que la batalla de Catalunya es pot donar per perduda i, també, la guerra.
Carles Riba i Pous segueixen en ruta, arriben a Begur on recullen unes dones castellanes, passen per Torroella de Montgrí, el Ter i a dos quarts de tres de la matinada tornen a ser a la vora de Girona, segons Oriol Riba al Mas Foixà a 10 quilòmetres d’on han sortit (potser era el poble de Foixà a 33 quilòmetres de Girona), han de canviar d’ambulància i es crea  una petita comitiva formada per un autobús i dues ambulàncies que es dirigeixen cap a la frontera. Van per carreteres estretes (segurament), passen per pobles, veuen el mar i arriben a l’Escala, esmorzen, senten el campanar de l’església que avisa d’un bombardeig però no es veu cap avió.  Continuen per  St. Martí d’Empúries, Cadaqués, Port de la Selva, Colera (han d’anar a  un refugi per una alarma) i Portbou.

19390128_ruta-familia-riba.JPG Possible ruta de la família Riba de Girona a Portbou, segons el relat d’Oriol Riba. En blau la ruta descrita clarament, en negre i verd la part que no queda clara però que és probable.

***

Al mas Perxers, la gent espera i es neguiteja cada cop més:

Matí plujós, neu als cims. Els habitants de mas Perxers, desil·lusionats, tristos, nerviosos, ens sentíem abandonats en aquell replec de muntanya. […]
Obligats a romandre reclosos a causa de la pluja no sabíem com passar el temps. Teníem llibres a l’abast del bibliobús, però no ens abellia llegir. Ni els afeccionats a jugar a cartes no hi trobaven distracció. Deixàvem passar les hores cap cots, pensarosos, resignats , en silenci. (Miquel Joseph i Mayol, El bibliobús de la llibertat, p. 88)

L’angoixa augmenta quan s’assabenten de la caiguda de Barcelona (el dia 26 al vespre):

“A mig matí arriba, com a cosa certa i confirmada, una mala notícia, la pitjor notícia: Barcelona ha caigut! […] Amb tot i no ésser inesperada, la notícia de la pèrdua de Barcelona ha produït emoció i consternació. Hi ha companys que s’han tornat més pàl•lids i altres que han deixat caure els braços en senyal de descoratjament.” (Antoni Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana: Memòries sobre l’èxode català, p.116).

Miquel Joseph es proposa de passar l’endemà a França si el temps millora. Josep M. Capdevila i Ignasi Mallol decideixen acompanyar-lo mentre que alguns escriptors prefereixen esperar instruccions del conseller de Cultura. .

Quan Pi i Sunyer arriba (segons Miquel Joseph de nit, segons el mateix Pi i Sunyer al matí),  observa que els intel•lectuals i escriptors s’havien pogut instal•lar fàcilment al Mas però que, després, la gran quantitat de refugiats desbordà les previsions i fa una descripció molt clara de la situació:

“Quan jo vaig arribar-hi, el dissabte 28 de gener, al matí, feia dos dies que hi havia arribat el grup d’intel•lectuals venint de Bescanó i de Girona. D’antuvi els fou fàcil instal•lar-s’hi […] Però tot seguit la situació canvià. L’allau de gent que afluí al Mas Perxés desbordava totes les previsions, feia insuficient allò amb què hom podia comptar, i havia de fer-se front, amb mesures improvisades, a una situació imprevisible i greu.” (Carles Pi i Sunyer, 1939,  La guerra. 1936-1939. Memòries, p. 205)

 Fet que es registrat en quasi tots els escrits:

“El menjar és molt escàs. Hi ha hagut dies d’àpat únic servit a hores inversemblants: les quatre o les cinc. A la nit hem fet cua per al brou” (Sebastià Gasch, Etapes d’una nova vida: Diari d’un exili., p.9).

“Mentrestant arribava més gent. Els nou vinguts ens miraven com si per astúcia o males arts haguéssim aconseguit un tracte preferent. Pidolaven un jaç, un plat a taula.
– Ens quedarem sense sopa, sense màrfega … […]
– Només hi ha cucs, clofolles … Si això dura …
Durava, ens manteníem a base d’un sol plat diari, i encara escàs. Es feia fosc de pressa. Sèiem pels bancs i les cadires i els esglaons del mas, sense humor per a la lectura o la conversa” (Xavier Benguerel, Els vençuts, p.73.)

A l’hora de dinar han d’establir torns perquè no hi caben  tots alhora a la taula. Segueix arribant-hi gent.

***

A l’hora de dinar arriba a  Portbou el grup que anava amb les ambulàncies i el camió, entre els quals hi ha la família Riba, en Pous i Pagès, Antonio Machado i la seva mare, intenten menjar alguna cosa sempre pendents de si poden passar la frontera ja que en aquell moment (abans de les tres de la tarda) només deixaven fer-ho a dones i criatures.

A les tres de la tarda pugen el coll de la frontera, carregats amb tots els paquets que portaven, Oriol Riba diu:

 “El sr. Pous arribà extenuat, a causa del seu dit [l’índex de la mà dreta] que li feia mal i dels seus anys.” (Oriol Riba i Arderiu,”La sortida i els primers temps de l’exili, vistos per un noi de setze anys”, a Jaume Medina, Carles Riba (1839-1959), vol. II p. 307).

Dues hores després algú ha aconseguit el passi per a tothom, han de fer tres-cents metres amb maletes i paquets, sota la pluja. Van tan carregats que no poden, al final Carles Riba convenç el xofer que els havia portat que els pugi en l’ambulància dos-cents metres fins al costat de la frontera. Quan hi arriben,  mentre porten les maletes i els paquets, Oriol sense adonar-se’n passa la frontera, un senegalès l’amenaça:

Buscava la mare, que devia ésser prop de la cadena amb les altres maletes, la cridava, passava entre els camions i la gent [… ] Inconscientment, dono la volta a un dels pals de ferro que aguanten la cadena: era a França, i tot d’una sento un soroll prop meu, i una veu que em feia Up, Up!!! i m’amenaçava amb el fusell a la mà; un senegalès uniformat amb totes les de la llei.”  (Oriol Riba, op. cit. p. 309.)

Es fa fosc, a la frontera francesa de moment donen permís de pas a nens i dones i després al grup d’intel•lectuals.

“El Sr. Pous i Pagès estava exaltat: anava cridant en francès: “Que j’ai soixante six ans!, Que je suis un intellectual! Xirau!, Je suis le president de l’Institució de les Lletres Catalanes!” (Oriol Riba, op. cit. p. 308)

Finalment, els deixen entrar. Veuen llums a la part francesa. Hi ha una multitud de persones que fuig de Catalunya.

19390128_pas-frontera.JPG
Després de passar la frontera de Portbou

***

Segurament ja fosqueja quan el Conseller conversa amb Trabal, Oliver i Miquel  Joseph:

Trabal i Oliver, en nom dels components de la Institució, feren saber al conseller el desig de passar la frontera el més aviat possible […].
També li donaren compte de la reunió en la qual jo els havia anunciat que l’endemà em proposava passar la frontera amb tots els qui volguessin acompanyar-me.
Pi i Sunyer va respondre que res no em privava de fer-ho […]
– Considero que la seva sortida serà oportuna; servirà per preparar l’arribada a França als del vostre grup, coneix bé el comandat de la Gendarmeria dels Pirineus Orientals.[…] Ell ha estat en contacte amb el Rectoria de la Universitat de Tolosa i, des de Perpinyà, podrà comunicar-s’hi. Fa temps, el rector oferí, arribat el cas, allotjament per als universitaris, artistes i intel•lectuals catalans. (Miquel Joseph i Mayol, op. cit.  p. 90).

***

Mentre a la frontera, ja a la part francesa, Carles Riba entra al bureau de la duana a apuntar el passaport en una llista, la resta de la  família s’acosta a prop de la paret “menys exposada a la pluja”, mengen pa blanc.

Esperen un autobús que els ha de conduir a l’estació, han de portar l’equipatge i no tenen mans per poder obrir els paraigües. L’autobús engega i els porta fins a l’estació, entren a l’andana, veuen muntanyes de maletes i farcells, una gentada.

Aconsegueixen taula en el restaurant de l’estació, Pous demana un emprèstit al fondista. Mengen sopa, patates, mongetes, vi, pa blanc, fruita i tornen a la consigna.

Arriba un tren, la gent marxa, deixen les maletes a l’encarregat de la consigna, els permeten passar la nit en uns vagons.

S’instal•len en un vagó, Carles Riba ha perdut una cartera amb documents i manuscrits, la busquen; no la trobaran fins l’endemà.

***

Al Mas Perxés Pi i Sunyer encarrega a Trabal que pregunti als més joves de la Institució (que són els que no poden obtenir passaport perquè estan en edat militar) si volen marxar l’endemà a peu i a Joseph que ho pregunti a les persones que depenen del Departament de Cultura.

La consulta donà com a resultat que els joves de la Institució preferien esperar la sortida del Govern mentre que les famílies, dones, infants i homes de més edat sortissin el dilluns cap a Perpinyà on jo podria esperar-los.
Dels del Departament, de la mitja dotzena que érem. només dos, Josep Maria Capdevila i Ignasi Mallol, decidiren acompanyar-me passant per la collada” (Miquel Joseph i Mayol, op. cit.  p. 91).

Sebastià Gasch, en el seu dietari (escrit poc després que passessin aquests fets), ens dóna la seva versió:

Trabal ens havia invitat a una reunió misteriosa: per a homes sols. Les dones foren enigmàticament invitades a no assistir-hi. En una cambra dramàticament il•luminada per una espelma, Trabal ens diu amb to transcendental: “Sortim aquesta nit. Cap comentari. Els que vulguin venir que diguin “sí”. Silenci patètic. Conciliàbuls. L’absència de guia, la pluja torrencial, ens fa abandonar l’evasió”. (Sebastià Gasch, op. cit. p. 10)

Plou tota la nit, hi ha hagut discussions perquè alguns homes joves que tenen matalàs no el cedeixen als malalts.

Advertisements

2 responses to “Dissabte 28 de gener de 1939

  1. Enhorabona per la iniciativa!
    Només un detall: els títols de les obres que citeu, s’haurien d’escriure en cursiva.

    (mestretites)

  2. Joan Oliver recorda en unes notes que quan s’instal•laren al Mas Perxés el primer dia tocava a un matalàs per parella, però que amb l’allau de polítics, funcionaris, llurs famílies i altres fugitius sorgeix el conflicte. No hi ha matalassos per a tothom i esclata una guerra de polítics contra intel•lectuals. “Els senyors parlamentaris es barallaven per un tros de matalàs”. Segons sembla, quasi s’arriba a “l’acció directa”. Finalment el conseller posa pau.

    En una entrevista (Busquets, 1980): Joan Oliver dirà “Tinc feta una farsa no publicada, el títol de la qual és La batalla del matalàs explicant el que va passar quan van venir els polítics a la masia reservada per als intel•lectuals”.

    Algú sap si s’ha publicat?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s